Quan el calendari tomba a l’estiu arriben els grans blockbusters per proporcionar una bona dosi d’espectacular entreteniment a la fresca de les sales de cinema. I just avui arriba a les pantalles la primera gran producció d’aquesta categoría de la temporada, la nova entrega de la saga Transformers inspirada en les populars joguines de Hasbro.
Per tercera vegada és Michael Bay qui es posa darrera la càmera i ho fa per tornar a facturar un film marca de la casa, que encantarà als fans del seu cinema i arribarà a molestar als que no ho són. I més concretament, torna a realitzar una pel.lícula que repeteix els patrons de les seves predecesores (“Transformers”, 2007 i “Transformers: La venganza de los caídos”, 2009) amb una mica més del bo i del dolent.
Transformers, ja ens les dues primeres parts, es va caracteritzar per no ser una pel.lícula d’acció a l´ús amb els seus altibaixos, amb moments d’acció puntuals repartits al llarg del metratge. Els films d’aquests macrorobots arrenquen amb un llarguíssim pròleg introductori que deixa pas a un encara més llarguíssim final d’acció continuada. I en aquest sentit, “Transformers: el lado oscuro de la luna”, és totalment fidel a la pauta, allargant la seva durada fins a uns excessius 157 minuts.
Tot comença amb un viatge al passat que ens descobreix que en les primeres missions espaials que americans i rusos van emprendre cap a la Lluna, hi havia motius ocults per investigar una enorme nau que s’havia estavellat contra el nostre satèl.lit. Després es passeja per l’actualitat, recuperant els personatges de les entregues anteriors, en especial Sam Witwicky (Shia LaBeouf), ara un jove llicenciat a qui el fet d’haver salvat el món dues vegades no l’està ajudant per res en el difícil procés de trobar la seva primera feina. També els seus pares, que ara es dediquen a recorrer el país en caravana, els membres de l’exèrcit que col.laboren amb els robots que s’han quedat a viure a la Terra, i la nova nòvia de Sam, l’explosiva Carly (Rosie Huntington-Whiteley). Però les seves rutines aviat es veuen interrompudes per un nou enfrontament entre les dues faccions de robots, els autobots i els decepticons, que portaran la seva lluita de poders a la Terra, i obligarà un cop més als protagonistes a salvar el nostre planeta de la destrucció.
L’estructura narrativa escollida per la saga, torna a acusar un cop més el positiu i el negatiu. La primera part de la pel.lícula arriba a fer-se pesada. Tot plegat, uns 80 minuts que no fan sino eternitzar l’espera pel què ha vingut a veure qui entrava a la sala. El guionista ha volgut incloure massa referències històriques, massa personatges i massa situacions, que al cap i a la fi, no aporten res al que vindrà després. Diàlegs absurds, un sentit de l’humor que ha empitjorat respecte a les anteriors entregues, una trama entorn de les motivacions dels robots que costa de captar i personatges plans que al públic no li importaran gens ni mica perquè és evident que als responsables de la pel.lícula tampoc. Només el protagonista segueix tenint alguns moments divertits, però al seu costat noms com John Malkovich (el cap de Sam), Frances McDormand (la responsable d’Inteligència), Josh Duhamel (el líder de l’equip de soldats), John Turturro (l’agent Simmons) o Patrick Dempsey (el malvat cap de la Carly) transiten per la pantalla sense aportar res d’interessant. I la nova noia, Rosie Huntington-Whiteley, simplement reemplaça a l’anterior Megan Fox com a ornament.
Això sí, quan “Transformers: el lado oscuro de la luna” arrenca el tram d’acció, ja no para. Més d’una hora de pel.lícula dedicada a demostrar un cop més que Bay es mou com peix a l’aigua amb l’acció i que la saga Transformers és del més espectacular que es pot veure avui en dia al cinema. I aquesta vegada en un 3D molt ben aprofitat que aporta encara un nivell més de profunditat i al qual el director treu suc accelerant i alentint el ritme per presentar una acció trepidant que entreté sense marejar. Així, Bay converteix en una delicia visual el tram d’autèntica bacanal d’acció i destrucció, que té lloc per terra i aire a la ciutat de Chicago amb les continuades conversions dels robots, explosions, naus, col.lapse de gratacels i tota la pirotècnia necessaria pel festí per als ulls que l’ocasió requereix.
“Transformers: el lado oscuro de la luna” és una pel.lícula que en la seva segona part ofereix grans dosis del que aquest tipus de pel.lícules ha d’oferir. I que tenint això clar, hauria pogut anar més per feina, estalviar-se farciment al principi i escurçar durada, diàlegs i reflexions ridículament filosòfiques. Però al final, el qui començava a badallar amb la primera hora, acaba satisfetament exhaust de la segona i content d’haver vist un espectacle en tota regla dels millorets que un pot presenciar a una sala de cine. La llàstima és que un queda amb la sensació que li han fet pagar peatge per veure el què anava a veure, però si el final compensa el via crucis inicial ja va a gust del consumidor.
Envía una resposta