El passat 21 de maig, en Cris Juanico va presentar el seu darrer treball discogràfic, “Pedres que rallen”, a la Sala Bikini de Barcelona.

Com deien les àvies, si les parets (o les pedres, en aquest cas) parlessin sabrien més de nosaltres que tot el que ens hem atrevit a dir. Les pedres escolten allò que ens prometem en la més absoluta solitud.

En rebre el disc ens envoltem de les emocions iconogràfiques de la cultura menorquina. Amb “Pedres que rallen” en Cris Juanico ens presenta un retrat del que des de sempre ha sentit per la tradició de la seva terra, influenciat per la música del seu ex grup “Ja t’ho diré”.

La portada ens trasllada a un pati d’escola en el mur del qual es reflexa la creativitat i fantasia dels nens, generació rere generació, on tothom hi vol deixar la seva empremta, el seu pas. El treball d’il·lustració del llibret que inclou el disc és molt acurat, amb fotos en format de zoom de detalls de murs com pot ser un picaporta, una esquerda o una panatenea que sustenta els somnis i els secrets dels que l’observen. Ja així es dóna importància a un element tan quotidià que ens remet a la vida interior de cadascún de nosaltres.

Entre els talls del disc, a la musicalitat que ja té de per si la llengua illenca,  s’afegeix tot el bagatge musical que Cris Juanico ha adquirit al llarg dels anys com a cantautor.

Amb el senzill “Pedres que rallen”, on un amor esperat en el seu context balear i envoltat de metàfores temporals, promet amor etern a la seva enamorada esperant crear nous records que el temps ja portarà, tot i que ell ja l’ha començat a estimar. Lletres on tots ens podem sentir identificats amb tocs de tradicionalismes potser poc enfocats per la resta del territori nacional.

Al disc podem sentir també un diàleg entre cançons animades amb tocs de jazz com “Loca Somera” i “Ja no importa”, amb balades sentides com “S’atura es temps” i “Miques”.

També trobem una forta influència del rock català a temes com “Ferits de lluna” o “Sa vida que mos pega vots”, només cal sentir els primers acords per adonar-nos-en.

Pedres que rallen” (Pedres que parlen) és un treball musical agosarat en temps de crisi i d’indignació, on els que s’emporten el gat a l’aigua en la indústria musical són els grups ja coneguts o els novells però en castellà i embolcallats d’una gran promoció en tots els nivells i mitjans.

Aquest és un disc amb un so més cru, natural i autèntic. Així Juanico es mostra de nou com un valent, un filòsof i un guerrer del nostre temps.

Personalment, no em perdria un concert d’aquest noi, caracteritzat per l’ambient intimista i proper entre ell i els seus devots seguidors, on recull èxits anteriors i sovint cançons populars de les qual tothom en sap la tonada i poc de l’autor.


Llistat de cançons
1. Pedres que ratllen
2. Loca Somera
3. Sé
4. Mentre sa cançó cantes
5. Fràgils Pensaments
6. Ja no importa
7. S’atura es temps
8. Miques
9. Cap a l'horitzó
10. Ferits de lluna
11. Sa vida que mos pega vots
12. Tenim sa sal



Cris Juanico Alzina (Ciutadella de Menorca, Menorca, 1967) és un músic i compositor menorquí.

Pàgina Oficial
Pàgina Facebook
Membre i un dels compositors de “Ja T'ho Diré”, amb els que va gravar sis discos. El grup va ser guardonat, entre d'altres, amb el prestigiós Premi Ramon Llull per ser un referent a Menorca i també fora de l'illa, i amb el premi al Millor Disc de l'any 1998 de Ràdio 4 pel seu disc “Un Ram de Bogeria”. També forma part de Menaix a Truà, juntament amb Toni Xuclà i Juanjo Muñoz (Gossos), amb qui ha gravat tres discos. El 2004 va començar una nova etapa de la seva vida artística editant el seu primer disc en solitari “Memòria” fet a partir d'una col·lecció de cançons populars menorquines en clau pop-rock.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada