The Pains of Being Pure at Heart, van passar ahir per Barcelona per presentar el seu nou disc, “Belong” ( Slumberland/[PIAS], 2011) pràcticament acabat de sortir del forn. Havien fet escala al Dia de la Música de Madrid i, malgrat la seva curta durada, tot eren elogis per als nois de Brooklyn.
Les expectatives eren grans, però els novaiorquesos, a qui la sala els quedava com anell al dit, van superar-les amb escreix i van fer un concert fluït i planificat que va deixar amb un bon gust de boca a tots els assistents.
No em puc imaginar la terrible sensació que devia quedar a tots aquells que, només un dia abans que toquessin a l’Apolo van anar a veure els The Pains of Being Pure at Heart al Dia de la Música Heineken a Madrid. No perquè els de Brooklyn oferissin un mal concert (ningú ha dit el contrari fins ara) sinó pel fet que la seva actuació durés poc menys de mitja hora a causa de la indisposició del seu cantant, Kip Berman.
És evident que no ens agrada que un concert, i menys d’un grup que ens agrada, duri tant poc, però és que en el cas dels The Pains of Being Pure at Heart, en què un concert com el d’ahir a l’Apolo, que va durar gairebé una hora i mitja, se’ns va fer curt, encara et deu deixar més a mitges que qualsevol altre.
I és que els de Brooklyn van oferir el bo i millor de la seva incipient encara discografia, alternant temes del seu segon disc, “Belong” ( Slumberland/[PIAS], 2011) que va obrir la nit, amb un bon grapat de hits del seu treball anterior, “The Pains of Being Pure at Heart” ( Slumberland/Fortuna Pop, 2009).
Així, no sols vàrem poder gaudir de vells coneguts com “This Love is Fucking Right” o la celebrada “Young Adult Friction” sinó que també vàrem poder comprovar que en poc més d’un any, el so i el caràcter de la banda novaiorquesa s’ha polit i ha millorat.
Els The Pains, doncs, han deixat de ser una promesa, amb un primer disc brillant sota el braç per guanyar-se un lloc merescut en la selva de bandes que cada dia ocupen els escenaris d’arreu del món. Un bon grup d’assistents, en un Apolo força ple per ser dilluns, així ho va constatar. Tot i que no va ser un concert de salts ni grans balls, sinó més aviat una audició atenta, els músics no van perdre en cap moment la connexió amb el públic i malgrat uns petits problemes de so a l’inici, tot va fluir d’una manera més que correcta i ens va deixar amb la sensació d’haver vist un gran concert.
No sabem si pel mal gust de boca que els va deixar la curta durada del concert a Madrid, van oferir dos bisos sense fer-se pregar gaire i van acabar amb la deliciosa “A Teenager in Love” i “Hey Paul”, ambdues del seu primer disc.
Vam sortir de l’Apolo amb la sensació que havíem vist un molt bon concert. En part per la qualitat de la banda, sí, però en gran part també perquè “The Pains of Being Pure at Heart” han agafat el millor de cada casa i han sabut crear, a partir de tota la seva influència, un so que entra sense embuts, fresc i que ens recorda a grans bandes dels noranta (com passa el temps!) que a molts de nosaltres, mal que ens pesi fer-nos grans, ens han vist créixer musicalment.
Setlist
1. Belong
2. This Love Is Fucking Right
3. Higher Than The Stars
4. Heart In Your Heartbreak
5. The Body
6. Heaven's Gonna Happen Now
7. Stay Alive
8. My Terrible Friend
9. Come Saturday
10. Young Adult Friction
11. Too Tough
12. Everything With You
Bisos (1):
13. Contender
14. Say No To Love
15. The Pains Of Being Pure At Heart
Bisos (2):
16. A Teenager In Love
17. Hey Paul
Envía una resposta