“Quan apagues el darrer llum del darrer escenari, et sents orgullós de la feina ben feta”

Han passat ja set anys des que el baixista de Nacho Vegas descrivís el Faraday com “una gran fiesta de cumpleaños”. A dues setmanes perquè comenci el festival, parlem amb el seu director artístic, Pere Agramunt, del passat, el present i el futur d’un festival fet per gent que estima la música i que ja s’ha convertit en referent i aparador de la música independent. Vilanova, here we go!

La gent reia quan els dèiem que el nostre objectiu era que la gent de Barcelona es desplacés a un concert fora de la capital” recorda Pere Agramunt. No és fàcil que, davant la oferta aclaparadora de la ciutat, la gent pari atenció als  esdeveniments que tenen lloc a la resta de Catalunya i aquest era, possiblement, el principal escull que l’equip de l’associació cultural “La Medusa” havia de salvar si no volien passar a engrossar la llista de festivals que cada estiu es fan i es desfan a casa nostra. Anys més tard, algú li va dir que s’havia estranyat què l’Apolo fos buit un dissabte de juliol, fins que va adonar-se que aquell cap de setmana es celebrava el Faraday. Tothom era a Vilanova. Ho havien aconseguit.

Des de la seva primera edició, l’any 2004 el Faraday ha crescut en dies (d’un a tres), en públic i en organització (més de cent persones fan possible que el festival es dugui a terme) i han passat de no esgotar localitats amb Nacho Vegas com a cap de cartell a acollir mil cinc-centes persones per dia a l’idíl.lic Molí de Mar. “L’entorn ajuda molt. Sabem que l’espai és limitat i a mida que creixem això es pot convertir en un problema, però ens costa molt renunciar-hi. Molta gent ens diu que el Faraday s’ha convertit en les seves vacances, en un lloc on, encara que no hi estigués sonant música, podries estar la mar de bé fent una cervesa a la gespa i parlant amb la gent. Tant els músics com el públic queden encantats i amb ganes de tornar-hi, encara que no actuïn

Quin ha esta l’ingredient màgic? Principalment, la cura amb què s’ha tractat cada edició del festival . “Pel Faraday han pasat més de 100 grups i ens sentim molt orgullosos de poder dir que, tret de les sessions de Dj’s, no hem repetit cap vegada i malgrat créixer, mai hem renunciat a una determinada línia artística. No volíem caure en l’error de repetir cartell cada any, com fan altres festivals”.

Certament, cada any desfilen pels escenaris del festival vilanoví propostes musicals d’un atractiu innegable que va des de noms consagrats com The Divine Comedy, un dels moments que Agramunt destaca com a grans fites del festival, Jeff Tweedy o Nick Lowe a grups que trepitgen territori espanyol per primera vegada i acaben esdevenint una autèntica sorpresa, com en el cas de The Horrors, These New Puritans o The Pippettes. Alhora, el Faraday sempre s’ha aprofitat del moment ascendent de la música independent feta a Catalunya i l’Estat Espanyol i ha fet desfilar pels seus escenaris gent com Nacho Vegas, La Costa Brava, Manos de Topo, The New Raemon , Manel, The Pinker Tones, Nueva Vulcano o  Sr.Chinarro, entre molts d’altres.

Aquesta aposta per la qualitat els ha portat a viure grans moments.Recordo, per exemple, l’any 2009, quan per fi vàrem aconseguir portar The Divine Comedy. Era un dels nostres objectius, pràcticament des de la primera edició . El públic també ens ho estava demanant des de feia un munt de temps i portàvem tres anys negociant amb el seu management. En Neil Hannon va fer un concert preciós en solitari, acompanyat només de piano o guitarra, segons la cançó. Era la primera vegada que tocava sol. I se’l veia nerviós, però va quedar encantat amb el format del festival i nosaltres vam poder acomplir una fita que buscàvem feia temps.

I és que només en un festival com el Faraday, el director artístic pot cridar a Nick Lowe que tregui el cap per la finestra per suplicar-li que surti a satisfer la gent que li demana a crits que torni a l’escenari a fer un darrer bis. “Va ser un concert especial, molt màgic. Nosaltres no som gens místics, però en aquell concert hi surava alguna cosa especial, irrepetible. Estic segur que si aquest any tornés a venir, no hi hauria manera de recrear la mateixa sensació. Hi havia gent més jove, que no el coneixia i que ens deia que havia sigut com estar en un concert d’en Dylan als setanta.

El Faraday és un festival entranyable, fet d’aquestes petites coses, de la voluntat de crear un espai acollidor on el públic s’hi pugui sentir a gust i tenir cada cop més comoditats sense que això signifiqui perdre l’essència.Quan apagues el darrer llum del darrer escenari, et sents orgullós de com ha sortit tot. Muntar un esdeveniment com el Faraday no és senzill i, evidentment, al llarg de l’any, hi ha moments de tot: de molta eufòria, de nervis, de mal humor. Però quan tot s’ha acabat i veiem que ha anat bé ens en sentim molt contents.

El cartell de l’edició d’enguany està enfocat en la mateixa direcció: tindrem la oportunitat d’assistir a l’únic concert que The Bluetones oferiran a Espanya en la seva gira de comiat. En la seva especialitat de retre homenatge als triomfadors a l’ombra, com ja varen fer amb The Divine Comedy, els organitzadors del Faraday han aconseguit que el que fos possiblement el darrer gran grup del Brit Pop, que ens va seduir amb el seu primer treball “Expecting to Fly” ( 1996)comenci a plegar veles a les platges de Vilanova. Aquesta és, possiblement, la cita obligada del Faraday 2011, però no hem d’oblidar el canadenc Ron Sexsmith, el seu folk-pop amable i la seva cara de bona persona, la professionalitat d’Standstill, el pop naïf de Klaus &Kinski i la possibilitat de fer un “Nick Lowe” diumenge 3 de juliol amb John Grant, exlíder de The Czars i tot un especialista en l’art de crear atmosferes. Agramunt, a banda dels esmentats Bluetones i de John Grant ens fa una recomanació: “Hem apostat també per Arnaud Fleurent Didier, un artista francès emergent però poc conegut aquí. És un concert que estic segur que sorprendrà força.

I l’any que ve? L’any que ve més i millor. Els organitzadors ja tenen els desitjos i els contactes posats en el cantautor Ben Folds ( si no el coneixeu, no us perdeu “Lonely Avenue” (2010), el seu darrer disc. Quedareu contents) . “Fa temps que hi anem al darrere i tenim moltes ganes que vingui, però no acabem de quadrar dates.” Una prova més del bon gust dels de Vilanova, que no dubtem que aquest any, com a cada nova edició del Faraday, aconseguiran crear la simbiosi perfecta entre música i ambient. No ens ho pensem perdre

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada