Després d’un accident insòlit que el deixa sense nòvia, Jun viatja a Argentina on toparà accidentalment amb Roberto. Tots dos personatges conformaran una estranya parella que es veurà obligada a conviure. La forçada convivència afectarà i canviarà la seva vida més enllà del que ells podien preveure.
Jun (Huang Sheng Huang) està a punt de declarar-se a la seva nòvia quan un accident insòlit la mata. Trencat pel dolor, el noi viatja a Argentina per a trobar consol en la figura del seu oncle. El destí però té altres plans, i el farà coincidir amb Roberto (Ricardo Darín), un ferreter meticulós, primmirat i maniàtic que no desitja companyia i menys la d’un xinès que no parla ni un borrall de castellà.
Un argentí i un xinès es troben en una carretera, podria ser l’inici d’un acudit, però és l’inici d’aquesta estranya parella que protagonitzen “Un cuento chino”. Són com una mena de Jack Lemmon i Walter Matthau, estranya i interètnica. Roberto, encarnat pel sempre solvent i creïble Ricardo Darín, té una ferreteria. És un home permanentment enforinyat, primmirat i obsessionat amb certes coses -com comptar visos o col·leccionar retalls d’històries improbables, increïbles però certes. No li agrada massa el tracte amb la resta d’humans, més aviat l’evita. Fins un dia en que veu com llencen a la carretera un xinés que no sap ni un borrall de castellà. Roberto decidirà ajudar-lo a trobar l’oncle que cerca i l’acollirà a contracor a casa seva. Jun i Roberto conformaran aquesta estranya parella que us deia al principi. La interacció amb Jun farà canviar a Roberto i fer-lo adonar de què necessita coses que ell pensa que no.
“Un cuento chino” és una comèdia amable i emotiva que té la seva força en el contrast i les interaccions d’aquests dos personatges centrals, el rondinaire Roberto i el perdut Jun. Al voltant d’aquest nucli central oscil·len tot de secundaris que col·laboren en la part més còmica del film. Contràriament al que és habitualment en films argentins –estem al davant d’una coproducció entre Espanya i Argentina- no és un film de llargues converses, però si que conserva aquest toc de crítica social i institucional també habitual en aquest cinema. El film de Sebastián Borensztein és fonamentalment una faula sobre la necessitat que tots tenim dels altres malgrat fem veure o pensem que no en tenim. Una faula amb un petit toc surrealista que recorda lleugerament “Amélie” amb aquestes notícies insòlites que col·lecciona Roberto i que escenificades, trenquen la quotidianitat del film. De tot, l’únic mínimament criticable d’aquest “cuento chino” és l’opció triada cap a un final massa fàcil, previsible i potser, excessivament ràpid.
Èxit de taquilla a l’Argentina “Un cuento chino” és una molt bona opció per veure un film amable, tendre, de somriure i lluny de masses artificialitats. A més la presència de Ricardo Darin sempre és un punt a favor molt a tenir en compte.
Envía una resposta