Micmacs
6Valoració

“Del director de Amelie i Delicatessen”. Amb una llegenda tan llaminera com aquesta no calen gaires trucs de màrqueting per vendre “Micmacs”, la nova pel·lícula de Jean-Pierre Jaunet, un director que s’ha guanyat a pols tots els respectes d’un servidor. La capacitat del director francès de transformar en mons fantàstics l’entorn més habitual resulta fascinant i si a sobre aquesta capacitat és aplicada també a la història del film el resultat és màgic.

A “Micmacs” ens explica a mode de conte la història de Bazil (Dany Boon), orfe per culpa d’una mina antipersones i amb una bala allotjada en el seu cap. La industria armamentística li ha marcat bé la seva existència i ell està disposat a fer justícia. Convençut de que la venjança s’ha de servir freda, maquinarà un pla perfecte però d’execució enrevessada. Per sort no hi serà sòl en la seva lluita, comptarà amb l’ajuda de la seva família adoptiva, un grup d’artistes del carrer residents en una mena de muntanya d’escombraries re-utilitzables.

Amb una base com aquesta s’ha de dir que Jean-Pierre Jeunet ho ha tingut fàcil per fer de les seves. Amb uns títols inicials d’autèntic clàssic obre la veda per endinsar-se a un món ple d’extravagàncies, càmeres curioses amb plans impossibles i reminiscències al seu imaginari històric i al de la història general del cinema, amb un protagonista que ben podria haver estat interpretat per Charles Chaplin i una colla de secundaris tan estrafolaris com entranyables, molt en la línia d’aquells inoblidables veïns del carnisser de “Delicatessen”.

Malauradament les peculiaritat de l’estampa no són traslladades a la resolució d’una trama que avança sense més sorpreses que les visuals. El guió de Jean-Pierre Jaunet i el seu inseparable Guillaume Laurant, sembla confondre i barreja la senzillesa amb l’infantilisme, dotant al film d’un caràcter que recorda, amb tots els respectes, al que Francisco Ibañez atorgà als seu Mortadelo.

Així doncs, respectes a banda, com acostuma a passar, com més gran és l’expectació més mal fa la batacada, i en aquest cas, malgrat la batacada sigui lleu, el mal és suficient com per no evitar pensar: quina pena!

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies