La carrera de Pedro Almodóvar simbolitza la perseverança i l’esforç per la recerca d’un somni: ser director de cinema. Va començar als circuits underground, és el cineasta espanyol més conegut i reconegut del panorama actual i està considerat com un dels clàssics contemporanis.Sens dubte, la seva trajectòria és digna d’admiració. Almodóvar ha sabut evolucionar sense abandonar el seu estil propi i, tot i que alguns crítics consideren que ha perdut la frescor inicial, les seves estrenes desperten, cada cop, més expectació. El darrer festival de Cannes ha estat l’exemple: malgrat no haver-se fet amb la Palma d’Or, sembla que Almodóvar es reinventa de nou, excusa perfecta per anar a veure “La Piel que Habito” el proper setembre.

Almodóvar va néixer a Calzada de Calatrava (Ciudad Real) a l’any 1951 i va emigrar a Càceres, on va estudiar Batxillerat amb els Salesians i els Franciscans. Amb 17 anys va marxar a la capital per estudiar a la Escuela de Cine de Madrid, però aquell any Franco tancava l’escola.

Els primers anys d’Almodóvar a la ciutat li van servir per entrar en contacte amb el món cultural d’aquell moment; combinava la seva feina a Telefònica amb col·laboracions en teatre, revistes o premsa. Va viure en primera persona l’efervescència cultural del moment, la coneguda “Movida Madrileña”, convertint-se en una de les seves icones gràcies, sobretot, al duo musical que va formar amb Fabio McNamara. Aquesta etapa culminaria amb el seu primer llargmetratge comercial: Pepi, Luci Bom… y otras chicas del montón (1980), amb manques evidents del domini del llenguatge cinematogràfic, però que Almodóvar supleix amb la construcció d’una història diferent, fresca i molt atrevida. Pepi, Luci, Bom… y otras chicas del montón podria qualificar-se com una explosió de llibertat d’expressió sincera i coherent. A sobre, la seqüència de la pluja daurada que la Bom (Alaska) li fa a la Luci (Eva Siva) ha estat catalogada de “memorable” per molts espectadors, gràcies a una estranya combinació d’innocència i d’irreverència. Pocs directors poden dir el mateix de la seva òpera prima.

El manxego va aconseguir rodar la segona pel·lícula, Laberinto de Pasiones (1982), amb el suport dels Cines Alphaville de Madrid, la qual va tenir una bona acceptació del públic. La productora Tesauro va produir les dues pel·lícules següents: Entre Tinieblas (1983)  i ¿Qué he hecho yo para merecer esto? (1984), amb les quals es consolida el retrat dels personatges quotidians, capaços de transgredir qualsevol regla moral degut a una realitat que els sobrepassa. Aquesta premissa, però, es pot aplicar gairebé a la totalitat dels personatges que protagonitzen les històries d’Almodóvar. La seva particular destresa per bastir personatges femenins frega cotes d’excel·lència amb la mestressa de casa pertorbada de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?, aconseguint commoure a l’espectador amb un recorregut de personatge que oscil·la entre l’alegria i la cruesa de la misèria humana. ¿Qué he hecho yo para merecer esto? es va convertir en el seu primer èxit de crítica i públic. L’excel·lent interpretació de Carmen Maura, unida a una realització madura, símptoma d’un aprenentatge constant, fan que, amb les revisions de la pel·lícula, puguis gaudir dels petits detalls del subtext cinematogràfic.

Matador (1986) va suposar un petit canvi en la direcció que, fins llavors, portava la seva carrera. Va desconcertar una mica al públic que, potser no esperava trobar-se amb un thriller psicològic protagonitzat per un torero. En qualsevol cas, l’acollida internacional va ser bona; el nom de Pedro Almodóvar començava a sentir-se fora de les fronteres espanyoles i la seva fama de director personal i provocador augmentava la fascinació del públic estranger atret per una visió d’Espanya que passa per sobre del “Typical Spanish”.

La consolidació del seu cinema

El punt d’inflexió més important de la seva carrera pot ser la fundació de la productora El Deseo, S.A. amb el seu germà, Agustín Almodóvar. D’aquesta manera, el director de La Manxa gaudeix d’una independència total per crear i promocionar les seves pel·lícules. La Ley del Deseo (1986) va ser el primer títol de la productora dels dos germans, però el reconeixement mundial no arribaria fins la segona producció: Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios (1988), pel·lícula guardonada amb cinc Goyas, el premi del Festival de Venècia al Millor Guió, el Fénix europeu i la nominació a l’Òscar com Millor Pel·lícula Estrangera. Amb aquest film Almodóvar es distancia una mica del melodrama, per apropar-se a la comèdia nord-americana. Malgrat no fer-se amb l’Òscar de Hollywood, la consolidació comercial del seu cinema, aquí i a la resta del món, es convertia en un fet.

La dècada dels 90 va estar plena d’irregularitats quant a crítica, però amb una bona acollida per part del públic. Átame (1990) és una bona mostra de com el director i guionista manxego domina cada cop més els recursos estilístics. Després d’una pel·lícula com Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios, farcida de plànols simbòlics i de seqüències resoltes amb una notable complexitat de planificació, Átame està realitzada amb molta sobrietat, sense deixar de transmetre, però, una atmosfera obsessiva. Als Estats Units, Átame va estar catalogada com X, i va donar lloc a la classificació NC-17 atorgada, anys més tard, a La Mala Educación (2004).

El somni de conquerir l’Òscar de Hollywood torna a convertir-se en realitat amb Tacones Lejanos (1991), tot i que Pedro Almodóvar va tornar a casa sense el premi, aquell any es faria amb el Cèsar a Millor Pel·lícula Estrangera. Aquesta incessant pujada va patir un recés amb Kika (1993), considerada per molts com una cinta plena de vulgaritat, s’ha de reconèixer la coherència en la construcció dels personatges que Almodóvar s’esforça en humanitzar a base de matisos: ens presenta a un monstre capaç d’estimar, alhora que ens espanta amb la part obscura dels que semblen bondadosos. La Flor de mi Secreto (1995) i Carne Trémula (1997) són les dues obres que tanquen una la consolidació del director. Totes dues es composen a base de seqüències formalment molt estudiades, fent ús metafòric de recursos visuals, com ara els reflexos als miralls del petó de benvinguda entre Marisa Paredes i Imanol Arias a La Flor de mi Secreto (evidenciant que la relació estava trencada) o els travellings de Carne Trémula. Almodóvar demostra, un cop més, tot el que ha aprés dels mestres del cinema per dotar de major complexitat els conflictes existencials dels seus personatges. Amb Carne Trémula, única pel·lícula fins llavors basada en una història aliena, Almodóvar ens delecta amb una de les seqüències de llit més impactants del cinema espanyol per la seva plasticitat, bellesa i simbologia implícita.

La consagració d’Almodóvar a partir de l’Òscar

La consagració arriba amb Todo Sobre mi Madre (1999), guardonada amb set premis Goya, el Globus d’Or a Millor Pel·lícula Estrangera, el premi de la Crítica de Nova York i Los Ángeles, el Cèsar, El David de Donatello i, per fi, l’Òscar que se li havia escapat en les dues ocasions anteriors. Aquesta història del metallenguatge dramàtic i la complexitat femenina en les vessants de mare, transsexual i estrella sobrepassada per l’èxit, va captivar a mig planeta, rebent premis des de tots els racons on s’hi celebrés un festival cinematogràfic.

Hable con Ella (2002) va repetir èxit amb el públic en general i amb la premsa estrangera; a Espanya, les opinions professionals van ser dispars. Malgrat el bon moment que travessava el cinema d’Almodóvar, l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya no va triar la seva pel·lícula com a candidata per als Òscar, iniciant una difícil relació del director amb l’Acadèmica. L’Acadèmia de Hollywood, per la seva part, va decidir que Hable con Ella optés a les candidatures de Millor Guió Original i de Millor Director. Finalment va guanyar l’Òscar al Millor Guió, confirmant el què, d’altra banda, era evident: la carrera d’Almodóvar estava en estat de gràcia.

En 2004 va estrenar La Mala Educación, on va retratar alguns del seus traumes infantils derivats de la seva educació religiosa. Aquesta pel·lícula, però, tampoc no va ser escollida per representar la candidatura d’Espanya a Hollywood. Un any més tard, els germans Almodóvar trencaven les relacions amb l’Acadèmia per considerar injust el sistema de votacions. El director manxego va expressar obertament el menyspreu que sentia per part dels acadèmics nacionals cap a la seva obra i la decepció que aquesta actitud li despertava. Amb Volver (2006), pel·lícula que rememorava la infantesa de l’autor després de la mort de la seva mare, l’Acadèmia va tenir un gest cap al manxego atorgant-li cinc premis Goya; Almodóvar, però, no va assistir a la gal·la. Volver també va suposar la retrobada amb Carmen Maura, absent a les seves pel·lícules des de Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios. El repartiment femení al complet, encapçalat per Penélope Cruz, va ser guardonat a Cannes per la seva interpretació col·lectiva.

Potser amb Los Abrazos Rotos (2008) Almodóvar apuntés cap a un gir que, sembla, ha estat definitiu a La Piel que Habito (estrena al setembre de 2011). Haurem d’esperar a l’estrena per valorar el canvi de registre que assenyalen els què han vist la pel·lícula a Cannes. El què sí podem valorar és una trajectòria que va començar amb comèdies kitsch; aviat ens va oferir melodrames als quals explorava temes universals com la solitud, la injustícia o la traïció i que ara ens ofereix una particular visió del cinema de gènere, amb tocs obscurs i, fins i tot, sinistres. Com qualsevol artista que arriba a la maduresa, Almodóvar explora nous camins per continuar endavant.

El Festival de Cannes 2011 ha estat el termòmetre internacional d’aquesta coherent re-invenció i, malgrat haver tornat de França amb el Premi de la Joventut, que no amb la Palma d’Or, la perseverança de l’artista ens ha demostrat, més d’un cop, que seguir endavant és l’únic camí per aconseguir els somnis.

Una resposta

  1. Javier Bou Juan

    He leido con mucho agrado todo el reportaje y me ha gustado mucho. Enhorabuena Javier.

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies