Ahir dissabte vam viure l’últim dia gran del Primavera Sound, un dia amb un cartell bastant prometedor que podria rivalitzar amb el del divendres anterior. Una dada la tenim clara, ahir la organització preveia una asistència de més de 120.000 persones i crec que s’han superat aquest mateix dissabte. El d’ahir també era un dia marcat per la final de la Champions.
Entre els finalistes hi havia el Barça i, per tant, la organització, sensible a la magnitud de l’event va decidir canviar l’horari d’algun dels concerts més rellevants i deixà disponible l’escenari Llevant amb tres pantalles gegants perquè els aficionats dels dos equipo poguessin seguir la final.
Però la música, pel seu caràcter únic i autèntoc, va dissipar el futbol de forma aclaparadora. Per això, parlem de música. Rubik era una de les meves grans apostes del festival. Tocaven en un escenari petit, el Vice o formalment el Jagermeister Vice, a les 20h30. La formació finlandesa era un d’aquells grups als que després d’escoltar-los durant setmanes, m’havien arribat a agradar de forma bastant continguda. Això sí, havia decidit que era un dels concerts d’aquest Primavera Sound que no em volia perdre. Menys mal, perquè va ser la primera gran sorpresa de la nit.
Ahir Rubik van desprendre energia, color, alegria i molt bona música. No van parar ni un segon i per suposat, aconseguiren que els temes que eres bons es convertissin en espectaculars i que el públic s’entregués al màxim.
Ens van presentar “Solar”, disc grabat l’estiu passat a Helsinki i mesclat per Ben Allen (Animal Collective, Deerhunter, Gnarls Barkley). Ahir, aquesta formació de set paios va fabricar folk, rock, amb barreja d’instruments: teclats, guitarres, trombó, clarinet i percusions diverses; una barreja que ens podria recordar a Arcade Fire o Death Cab For Cutie, salvant les distancies. Una irrepetible sensació de petits sons que, en conjunt i conjuntats, creaven una armonia pròpia d’una orquestra de música. La seva actuació va estar francament molt bé.
Quan arribava l’hora del partit, molta gent, tant seguidors del Manchester com del Barça, peregrinaven cap a l’escenari Llevant. Al passar vaig veure una marea de gent asseguda mentre a l’escenari ATP tocaven els Money Mark. En el seu directe, un cançoner que entrellaçava funk, jazz, hip hop, folk i fins i tot música llatina i afrocubana, en el que van tocar temes dels treballs més destacats com l’àlbum “Change is Coming” o el “Brand New by Tomorrow”.
A les 22:30h arribava per fi el concert més esperat de la nit: PJ Harvey tocava a l’escenari San Miguel. L’última vegada que havia vist a PJ Harvey va ser al 2003, al Festival Paredes de Coura a Portugal, i mai oblidaré aquell aire de roquera amb el què pujava a l’escenari i cantava “Good Fortune” o “This Mess We’re in”, amb una intensitat de dona dura que ens va deixar astorats a tots.
Però les persones canvien i ja han passat 8 anys des d’aleshores. La Polly Jean ha canviat i ahir va oferir un concert marcat per la opció més folk dels seus últims treballs, sobretot el recent “Let England Shake“, però sempre irresistible quan es penjava la guitarra. La seguretat vocal d’aquesta dona que ja pasa dels 40, li dóna la capacitat de sortir airosa de qualsevol incursió i en qualsevol escenari, ja requereixi la força dels seus temes més àrids tipus “To Bring You Me Love“, com les floritures un punt letàrgiques de “The Words That Maketh Murder” o “White Chalk“. Va presidir l’escenari vestida de daesa vestida de blanc i amb un arnés de tela que li rodejava el pit i dibuixava la seva feminitat.
Foto: Primavera Sound – Inma Varandela
Entregada al so entre ancestral i avantguardista de l’autoharpa, la de Dorset va anar deixant anar cançons del seu últim disc a un ritme molt espiritual. Perfectament compenetrada amb els seus músics-colegues, Mick Harvey i John Parish, Harvey va aconseguir, amb furia calmada, hipnotitzar als presents amb dos sentiments comuns entre el públic, espant i entusiasme. Va ser un autèntic viatge per música ben feta, ben tocada, amb himnes per corejar, com fou el cas de “Big Exit’”. Després d’aquest retrobament, puc concloure que PJ Harvey ha canviat definitivament la guitarra guerrera per una autoharpa innocente.
L’altre concert de la nit que prometia era el de Mogwai. A l’escenari Llevant tocava la banda que és una de les grans dins del post-punk o rock experimental, dels pocs grups que segueixen en peu després de llargs anys de batalla. Des del seu primer disc a l’any 1997 amb “Ten Rapid”, els de Glasgow arribaven a Barcelona amb un bon catàleg d’àlbums a la maleta i el nou “Hardcore Will Never Die, But You Will” que van publicar el passat 14 de Febrero. Ahir hi va haver brot de música instrumental, que contempla els gustos més exquisits, més minoritaris, com si d’una banda de Jazz es tractés, 5 tíos construint música de forma intensa.
Els encarregats de tancar amb clau l’escenari gran, el San Miguel, van ser els gamberros Animal Collective. Aquest quartet d’artistes d’aquest segle, va demostrar que no són un dels grups del moment per casualitat, i van oferir una actuació en la que semblaven més preocupats per mantenir aquesta aureola d’estrelles de l’excèntric que de satisfer a una massa ansiosa per sentir les seves cançons més populars.
Animal Collective no només van aconseguir obrir les portes a un nou panorama sonor, sino que ho van fer convertint-se en un dels noms indispensables de la música contemporànea. Però després de mitja hora d’actuació, la gent encara dubtava entre ballar o quedar-se estàtics sentint el què sortia de l’escenari. Hi va haver ritme, però aquella armonia que ens conquista per dins va faltar i, al final, la gent anava marxant cap a altres escenaris on tocaven per exemple DJ Shadow. La nit havia estat llarga i tothom volia aprofitar al màxim l’últim gran dia d’aquesta edició 2011.
Envía una resposta