Ahir vam viure al Primavera una de les més interessants de les 4 jornades. Era divendres i s’havien apuntat a la festa molts assistents d’una sola jornada que es van sumar als que ja seguien el festival des de dimecres. Res d’extrany, ahir tocaven Pulp, Belle & Sebastian, The National, Deerhunter, Twin Shadow i Sufjan Stevens i totes les sorpreses agradables com Tennis, Wolf People o Garotas Suecas.

Quan vaig arribar, el sol encara seguia il.luminant el recinte, la gent anava relaxada, es parava, xerrava, jugava… tothom sabia que ens esperava una llarga i infinita nit d’emocions.

Només entrar em topo amb un grup de nom extrany, Chinese Christmas Cards, que oferiren un concert informal al saló myspace. Un so folk, bastant orquestrat, que em deixà una bona sensació; intentaré no oblidar el seu nom.

El meu primer concert de la jornada fou al San Miguel: Avi Buffalo. El grup va oferir un bon directe, tot i que potser al voltant dels membres del grup tot semblava massa gran. Podrien haver tocat al ATP, un escenari més recatat, més compacte. Però això no ha eliminat el sens dubte gran potencial que té aquesta banda. Els seus joveníssims membres es van moure marejant a la gent entre el pop psicodèlic, el folk elèctric i aquell indie més vistós. Els de San Francisco van demostrar ahir que amb un sol disc ja s’han fet un forat al sub Pop.

Els segons de la jornada foren Tennis, a l’escenari ATP, a qui no coneixia, pero vaig assistir a veure’ls per recomanació d’un amic. L’escenari ple, amb gent a la grada i la platea completíssima per presenciar una una formación a tres, plats i els dos, Patrick Riley i la bellíssima Alaina Moore, una parella acabada de casar que va aprofitar un viatge en vaixell de vuit mesos per l’Atlàntic per tirar l’àncora al pop dels setanta i escriure un grapat de melodies altament acaramelades i adherents com “South Carolina” i “Sea Farer”. Venien al Primavera a presentar el seu àlbum debut ”Cape Dory” i amb ell han hipnotitzat a tothom, sobretot l’Alaina, amb la seva elegancia extrema als teclats i aquest ball dels llops que llençava sobre una música innocent i sense cap malicia.

El sol ja s’anava despedint i la nit venia carregada de ritme, just quan començava el tercer concert i el primer gran de la nit, The National, al distant escenari Llevant. El rock de The National fou el protagonista, amb un recinte abarrotat en el que ja des del principi han sonat temes com ‘Anyone’s ghost‘ i ‘Bloodbuzz Ohio‘, el primer single de l’àlbum ‘High Violet’, el treball que els ha llençat definitivament. Matt Berninger, el vocalista, no va defraudar, desafiant els límits de la seva veu constantment, com si després del concert no tingués intenció de parlar mai més.

Foto: Primavera Sound – Eric Pamies

Torn per tornar a pas ràpid cap a l’escenari San Miguel, entre una marea de persones caminant entre escenaris. A alguns, com a mi, ens despertava curiositat el què sentiem pel camí, i ens quedavem mirant algun concert en el petit escenari de pas, l’Adidas Original. Allí tocaven Garotas Suecas, un funky elaborat a Brasil, sonant a aquest Portuguès descomposat, un funky ple de percusió amb lletres molt càlides i a la vegada descuidades.

Quan arribaren les 22h45, Belle & Sebastian irromperen a l’escenari San Miguel amb el pop melancòlic que va posar la nota de qualitat. Els de Stuart Murdoch arribaven amb una novetat sota el braç: el seu nou àlbum titulat “Write About Love” que arriba després de quatre anys de sequera discogràfica del grup que es va fer famós a finals dels noranta amb discs com “Tigermilk” o “If You’re Feling Sinister”. El seu va ser un concert seriós, amb diversos tocs sublims de qualitat que han posat la pell de gallina a molts, principalment quan han tocat hits com “Another Sunny Day” o “I Want the World to Stop”.

Foto: Primavera Sound – Dani Canto

Twin Shadow era un altre grup en el que dipositava la meva total confiança. Els conec fa poc, de fet des de l’últim Primavera Club, el germà petit del Primavera Sound, per una història curiosa. Allí sempre sonava a les pauses en les proves de so la cançó “When We’re Dancing”, una músic envolvent, seductora i fosca, que se m’havia quedat a l’orella, vaig provar de descobrir qui sonava, i des d’aleshores els vaig acompanyant. Ahir per fi els vaig poder veure en directe; només tres objectius: tremendos, obscurs i impenetrables.

Foto: Primavera Sound – Damià Bosch

La nit es feia més llarga encara amb les infinites distancies entre els múltiples escenaris. Ens tocava tornar a l’escenari Llevant, per una molt bona raó: Deerhunter. El grup de Bradford Cox, tornava de la seva exitosa gira pel nostre país aquests dies, a lloms de l’aclamat “Halcyon Digest”. Tot just el passat 15 d’Abril van estar ja a la sala Apolo, on La Finestra Digital va poder veure’ls en directe. No m’extendre gaire sobre aquesta banda de culte. Cada vegada que sona “Revival” tot el què puc sentir o viure es perd en aquesta magistral obra, el poder exquisit d’un so entregat a l’esperit de la seducció. Ahir erem molts i clar, mai se m’esborrarà del record aquell mític concert de la sala Apolo, així que per més imparcial que vulgui ser, no puc deixar de dir que ahir van sonar més difuminats, més desinteressats. Tot i que en cap moment vaig oblidar que dalt de l’escenari hi havia una banda que serà segurament (si no ho és ja) de culte.

I per fi va arribar el concert esperat de la nit, Pulp. Només arribar a l’escenari des d’on es veia una platea multitudinaria abarrotada de gent: “Aquesta nit farem història”, prometia un Cocker en forma, que no va escatimar èxits i fins i tot va fer de testimoni-presentador indie parant el concert perquè un noi li demanés la mà a la seva nòvia. A continuació, va dedicar “Underwear” a la feliç parella. En un concert de retorn no fa falta dissimular que allà es cantava al passat. I no hi va haver manies per tocar fins a nou cançons de “Different class”, el disc que va convertir els Pulp en la cara irònica del britpop. A ningú li va importar el més mínim entregar-se a la nostàlgia, i menys si és liderats per un Cocker que no ha oblidat com fer-se l’amo de l’escenari.

Foto: Primavera Sound – Inma Varandela

Després de més de 10 anys sense tocar junts, van arrencar amb “Do You Remember the First Time?”. Només sentintnt aquesta cançó, ja vam poder copsar que el concert seria onoblidable, quelcom del què es van adonar fins i tot aquells que dubtaven de com sonaria el grup després d’un temps tant llarg d’inactivitat. La gent sentia les cançons molt endind i cadascú ho escenificava a la seva manera, pero hi havia un sentiment general: this is hardcore. L’explosió va arribar en sonar l’esperada “Common People”, un cançó dedicada a tots els que estaven a baix ballant en general i a algú en particular. Como em deia aquesta mateixa nit una persona molt estimada “Common People”, gent com tú i com jo… i a la vegada tant especials.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies