Ahir dijous, segon dia de festival, la cosa ja va en serio. El Fòrum és un espai fantàstic per acollir aquest tipus de festivals urbans, l’organització és perfecta i no ens falta informació.

Al arribar a les primeres portes de control, toca revisió de bosses i butxaques (no es pot entrar cap mena de beguda, ni aigua envasada), després entrada per la porta, ensenyar la polsera i targeta (element important ja que el sistema d’entrades permet saber sempre si et trobes dins o fora del recinte) i per fi un entra, amb la sensació d’una etapa superada.

Ja dins se sent l’ambient Primavera. Al passar pel passadís del merchandising, uns parlen pel mòbil, altres passen corrent i alguns es paren a xerrar, però sobretot molts miren el plànol de localització/informació de concerts, el que és el teu nou millor amic. És la rutina habitual d’un gran festival de música, baixes, arribes a la cruïlla principal, decideixes mentre camines i no pares de donar puntades involuntaries als gots de plàstic que omplen el terra. Resulta graciós, perquè si t’hi fixes fins i tot es pot sentir una melodia armoniosa del plàstico fregant l’asfalt.

Arribat al l’encreuament, jo decideixo girar a l’esquerra, en direcció a l’escenari Pitchfork pera veure a The Walkmen. El seu concert va començar a l’hora programada, a les 23h, amb el salt a l’escenari de Hamilton Leithauser i els altres quatre membres d’aquest grup de Nova York que ha vingut a presentar el seu nou àlbum “Lisbon”, com no. Un treball ple de cançons esquelètiques, on s’apura al màxim tot el potencial de la impressionant veu de Hamilton, que a la vegada, exigeix un so lliure de qualsevol tipus de sofisticació.

En la seva actuació d’ahir ens van presentar melodies crues i clàssiques a l’estil de Bob Dylan; un classicisme que no renunciava a influencies de Johny Cash, creant una línea entre el pop independent i el rock més standard. El concert va estar bé, sense grans excesos, nota positiva. Pero The Walkmen guanyen molt més en recintes interiors, ja que, per l’esteticisme de la música i el carisma del seu so, és una banda per escoltar entre quatre parets.

Per altra banda, a l’escenari central, el San Miguel, arribava el torn dels Grinderman, els autèntics i incansables. Nick Cave i els seus nous amics. Quasi la mateixa formació de de Bad Seeds on va destacar el seu fidel company de barbes llargues, Warren Ellis. Al Primavera han portat el de sempre, rock, rock i més rock. Tot i havent-lo vist amb els Bad Seeds, la veritat es que Nick Cave no cansa, desfermant tremendes tormentes elèctriques i exhibint la seva peculiar forma de desmitificar aquest cartell rocker que li han penjat. Aquí van presentar el seu últim treball, “Grinderman 2”, ple de ràbia, ardent, i ensenyant aquest rock primari que fa temps que no s’escolta. I així va ser el concert, boig, entranyable i exquisit, com el mateix Nick Cave.

Foto: Primavera Sound – Dani Canto

Corrent a tota pressa, ens traslladem a l’escenari Llevant, el més decantat de la zona central, el més proper a la platja. I tot i que el camí es fa ràpid, la gent encara tenia temps d’intercambiar algunes impressions sobre la bogeria de Nick i començava a comentar el que esperava de Interpol.

Jo crec que sincerament es, és a dir, tots coneixem de lluny la trajectòria dels Nordeamericans supervivents del post-punk. La banda de Paul Banks va publicar l’any passat un disc homònim amb el que la premsa especialitzada no s’acaba de posar d’acord. Però la veu de Paul captiva sempre en directe. A més, els nois de Interpol, amb nova formació, no es va limitar ahir a presentar els seus últims temes. Encara que fos un concert seriós, no van deixar de tocar els seus hits. “Slow hands’”, ‘Mammoth’, “Heinrich Maneuver” i “Obstacle 1”, amb la que van tancar la seva actuació, van ser el més valiós del seu concert d’ahir.

Foto: Primavera Sound – Eric Pamies

Acabat l’espectacle, ens dirigim de nou a l’escenari San Miguel per veure a les 2h15 a Flaming Lips. Però al passar per l’escenari Adidas Originals encara hi hagué temps de que ens cridés l’atenció l’actuació de Woody Alien. Dos tipus amb baix i plats, donant una pallissa musical que em va deixar amb la boca oberta una bona estona. Un so rock metal lúcid molt interessant, sens dubte. També mentre caminava, Suicide omplien l’escenari Ray Ban a la mateixa hora, rescatant el seu primer treball amb ‘Ghost Rider’ com a himne.

Gran part del públic assistent va tancar la nit ahir amb Flaming Lips, el trio més imprevisible d’Oklahoma i un dels més vistosos ovnis que van aterrar a l’indie americà a mitjans dels vuitanta. Un concert ple de confeti, massa en la meva opinió, on Wayne Coyne tenia una càmera al seu micro i just darrera seu una pantalla gegant on es podien apreciar les arrugues que li ha deixat el pas del temps. El seu fou, en general, un concert normal, i tot i que entre el públic algú el va qualificar de “concertàs”, la meva sensació va ser de no haver vist res més que el que esperava. Velles cançons cantades per un trio hiperactiu, barrejat amb un exagerat espectacle visual.

Foto: Primavera Sound – Dani Canto

Acabat aquest primer dia, el cartell d’avui divendres anticipa la possibilitat d’una afluència encara major de gent que la de dijous. The National, Belle & Sebastian i Pulp ompliran els seus escenaris a les 21.45, 22.45 i 01.45 hores respectivament, però també hi ha moltes més propostes tan atractives com M. Ward, Deerhunter i els esperats Sufjan Stevens al Rockdelux on l’aforament és limitat… Sort!

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies