No és el mateix “amics de pel·lícula” que “pel·lícules d’amics”. El cinema porta dècades demostrant-ho, ja sigui amb pel·lícules de/sobre adolescents o més d’autor com “Los amigos de Peter” o “Pequeñas mentiras sin importancia”, la nova pel·lícula del director francès Guillaume Canet. Un film en el que Canet treu de la quotidianitat a una colla d’amics reunint-los per una ocasió especial i deixa que el drama es munti sòl.
Pequeñas mentiras sin importancia suposa la setena pel·lícula com a director del també actor Guillaume Canet. Un director sense gaire difusió fora de la seva terra, però que ara amb aquest film ha aconseguit traspassar fronteres fins al punt de situar-se dins del top ten de la taquilla del Regne Unit, tot un èxit considerant que només comptaven amb 58 còpies, totes elles en versió original subtitulada. I a sobre no para d’endur-se un bon grapat de bones crítiques en terres mediterrànies.
El film explica la història d’uns amics que decideixen seguir el costum de reunir-se durant les seves vacances, tot i que un d’ells hagi tingut un accident. Ja a la bora del mar afloraran contradiccions que posaran a prova la seva amistat. Junts es veuran obligats a conviure amb “esas pequeñas mentiras sin importáncia” que es diuen cada dia.
Un argument que segueix en línies generals el de Los amigos de Peter, film amb el que la pròpia distribuïdora no deixa de comparar-la. Però aneu amb compte perquè malgrat compartir un mateix rerefons, ambdues pel·lícules es diferencien bastant, i és que poc té a veure l’humor anglès de Los amigos de Peter (satíric i negre) amb el de Pequeñas mentiras sin importancia (més directe i “amable”). De fet un dels aspectes més agradables del film és la seva naturalitat en la seva forma d’avançar. Naturalitat exportable també a la bona feina del seu repartiment. El film compta amb la participació d’un bon grapat de cares conegudes del cinema francès. Potser Marion Cotillard, guanyadora de L’Òscar pel seu paper de Edith Piaf en La vida en Rosa, sigui la més internacional.
Malauradament alguna cosa no acaba de fer el pes quan toca posar-se transcendents. Es tracta de deixar patent que la vida ens dona lliçons que no volem, tot i resultar necessàries per adonar-nos de com és tot allò que ens envolta, deixant de banda totes aquelles mentides amb les que convivim però que poc importen quan intentem veure més enllà. Una filosofia que es respira en tot el film però que queda molt forçada quan es vol mostrar en primer pla amb llàgrimes d’aquelles que no calien.
Envía una resposta