Nowhere Boy
7Valoració

Com a icones i peces clau de la historia de la música que són els Beatles i els seus components, tots hem vist i llegit molt sobre la seva vida. Des d’avui a les cartelleres, ‘Nowhere boy’ ens afegeix una peça més en aquest mosaic, posant la mirada als anys de l’adolescència de, sobretot,  John Lennon i també Paul McCartney.

Nowhere Boy” és un film que planeja pel melodrama familiar i que en cap moment no pretén ser la historia dels Beatles ni enredar-se en la seva transcendencia, la seva influencia i el gran fenòmen que varen ser.

I aquest és un encert per part de Matt Greenhalgh, que firma el guió a partir d’un llibre escrit per la germanastra de Lennon, Julia, i també de la directora Sam Taylor-Wood. Els dos mantenen la historia en un nivell gens grandiloqüent, que transmet una gran naturalitat i sinceritat, sense santificar les figures que ens presenta i allunyant-se de la dimensió que anys més tard prendrien.

El que veiem és un John Lennon que volia ser com Elvis, un noi en un mar de contradiccions criat en una marea de problemes per dues dones asfixiants però que també el van alentar en el seu camí cap a la música. Una d’elles fou la seva tieta Mimi, una dona estricta que el crià de manera exigent i li comprà les primeres guitarres, interpretada per Kristin Scott Thomas amb la fredor amb esquerdes que el personatge requereix. I l’altra fou la seva verdadera mare, Julia, interpretada per una lluminosa Anne-Marie Duff, com la dona aparentment infantil i despreocupada amb qui John no va re-conectar fins que ja era un adolescent. En fer-ho però, va trobar en ella un altre suport en la seva carrera musical.

Nowhere Boy

Nowhere Boy’ podría haver estat un telefilm sobre un jove qualsevol intentant definir-se en plena turbulencia familiar. Però, i aquest és un altre encert del film, els seus responsables no obliden de qui estan parlant i són conscients de que l’espectador ja té en ment moltes altres peces del mosaic. Així que es dediquen a jugar a crear ponts i referències constants entre el que s’intueix en l’època adolescent i el que tots sabem que fou més tard. Petits gestos i expressions, el joc amb les ulleres, el caràcter bondadós i sensible amb pincellades de rebel sarcàstic,… van teixint el pont entre el jove d’enlloc i el mite de la constelació d’estrelles de la música. A això hi contribueix també la solvent interpretació del jove Aaron Johnson (‘Kick Ass’) que s’esforça en contruir el seu propi personatge enlloc de fer ni una caricatura ni una imitació de Lennon.

Conseqüent amb l’època en què es situa, a la banda sonora no espereu   trobar-hi els grans èxits dels Beatles, però sí una interessant selecció de versions dels qui triomfaven aleshores i foren una influencia definitiva, des de Elvis a Buddy Holly, i també de temes de la primera banda de Lennon, els Quarrymen.

Nowhere Boy ens serveix doncs per descobrir el jove Lennon mentre ell descobria el rock’n’roll, entendre que un noi perdut i confús trobés en la música la forma de definir-se i expresar-se, i copsar com els fets que marcaren la seva vida d’aleshores tindrien la seva repercusió més tard. Tal com ell va escriure en la cançó de 1970 “I Found Out”:  “I heard something ‘bout my Ma and my Pa/They didn’t want me so they made me a star.” (“Vaig sentir una cosa sobre el meu pare i la meva mare; ells no em volien, així que em van fer una estrella”). I la resta, com dirien, ja és historia.

 

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies