"El misantrop" de Molière al TNC
8Valoració

La sala no és plena de gom a gom però gairebé. Persones de totes les edats seuen expectants en els seients del costerut hemicicle del TNC. S’apaguen els llums, sonen les estossegades de rigor, els darrers murmuris telefònics i comença l’espectacle! I mai millor dit perquè “El misantrop”, el clàssic incombustible de Molière, comença espectacularment, amb una música i uns llums que tenen molta força i capacitat d’atraure totes les mirades.

La posada en escena és atrevida: un gran escenari mòbil es belluga amunt i avall durant les dues hores que dura l’obra i ofereix el marc necessari i adequat per a cada escena. Un truc enginyós que, a la sortida, ens adonem que no a tothom fa la mateixa gràcia. I és que amb els clàssics sempre ens trobem amb la mateixa dicotomia: innovació, cal? La meva opinió personal és que tot i que se’n podria prescindir perquè a una obra immensa com “El misantrop” no li calen floritures, la reinterpretació dels clàssics molts cops pot ajudar a fer-los arribar a més gent tot traient-los la patina de l’edat, del classicisme. D’altres pensen, segurament amb raó, que el vestuari hauria d’haver estat d’època, que el text hauria d’haver conservat el vers, i que no calien els escarafalls que ara i adés van apareixent dalt l’escenari (alguna ballaruga escadussera i poca cosa més).

El vestuari, a càrrec de Jean-Pierre Vergier (responsable també de l’escenografia), mereix una menció especial donat que és espectacular. Robes amb caiguda però lleugeres, amb colors que representen el personatge que les du, amb un disseny exquisit, brillant… Per un moment ens vam traslladar a les pel·lícules de les grans estrelles d’Hollywood dels anys cinquanta.

Més enllà de l’aparença, l’obra té un diàleg àgil –però no lleuger—que, com ens comentava un dels actors en acabat, malgrat haver estat convertit en prosa pel Sergi Belbel, encara conserva l’essència del vers. Això, segons com, en dificulta la comprensió i més si hi afegim els ja coneguts problemes d’acústica de la sala gran del Teatre Nacional. Però, tot i aquestes minúcies, ens deixem absorbir pel dens diàleg en el qual, si bades, no aconseguiràs entrar.

El misantrop

L’esforç per part de l’espectador és màxim en aquest sentit: els primers minuts són difícils i la concentració ha d’estar a l’alçada. Un cop hi ets, però, t’hi quedaries. Les referències literàries, les misèries humanes com la hipocresia –la gran protagonista—o les amistats perilloses ens fan somriure i adonar-nos de la nostra mesquina naturalesa.

Finalment, tot i que potser no caldria donat la cartellera, només em resta destacar la interpretació dels actors que, com no podia ser d’una altra manera, és superba. L’experiència, el saber fer i les bones maneres dalt l’escenari són evidents, malgrat la dificultat del text, que dóna la sensació que és extrema.

En definitiva, una obra que paga la pena veure-la per moltes raons: perquè és Molière, perquè és “El Misantrop“, pels actors i per la posada en escena.

Què grans que són els clàssics!

Seguiu “Llibres per llegir


Es pot veure a: Teatre Nacional de Catalunya
Text: Molière. Traducció de Sergi Belbel
Intèrprets: Jordi Boixaderas, Jordi Bosch, Lluís Soler, Marta Marco, Rosa Novell, Carles Martínez, Jordi Martínez, Anna Ycobalzeta

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies