Tocant el cel
Gairebé a punt de concloure la temporada, Pablo González ens entrega un altre concert magistral. El passat dissabte vàrem assistir a l’Auditori a un nou recital memorable al voltant de la figura de Gustav Mahler de qui aquest any es compleixen 100 anys de la seva mort.
No ho dubtin: Fa temps que l’OBC està en estat de gràcia. Ho confirmen l’energia amb que els músics semblen sortir a l’escenari, les cataractes d’aplaudiments finals, el fervor d’un públic que progressivament està omplint cada vegada més la sala i sobretot l’entusiasme contagiós – unit al rigor, és clar – d’un Pablo González decidit a convertir-se en un referent ineludible com a programador i director d’orquestra.
A més, en els últims concerts abans del merescut descans estiuenc, sembla estar especialment inspirat. En el seu últim recital, la contenció gairebé d’orquestra de cambra en la Ofrena musical de Bach orquestrada per Webern va contrastar amb la rauxa quasi expressionista del Richard Strauss de Mort i Transfiguració, la subtilesa de l’exquisida versió de l’octava de Schubert va servir d’admirable pròleg de l’acerada, esplèndida interpretació de la desena de Mahler. Sens dubte, tot plegat va ser un autèntic luxe.
El concert va començar amb una peça poc habitual als escenaris, una breu delicatessen de tan sol vuit minuts en la qual destaca l’heterodoxa i creativa orquestració de caire dodecafonista de Webern, qui va saber entreveure els elements rupturistes ja presents en la peça de Bach: fonamentalment, l’atrevida oscil·lació de la melodia d’un instrument a un altre – fins i tot a mitja frase – en un magistral intent d’escapolir-se de l’habitual presència de l’instrument solista. A continuació, González va escometre amb especial entusiasme – així ho varen testimoniar els enèrgics moviments de braços i cames ja característics que fins i tot, en aquesta ocasió, van fer ressonar algunes temperamentals trepitjades al podi orquestral – la simfonia inacabada de Schubert, el primer moviment de la qual, Allegro moderato, és una sublim mostra del talent simfònic d’un Schubert que, en la seva època, va ser injustament relegat, en ocasions, a la mera condició de cançoner.
Després de la segona part, el concert va pujar encara més de temperatura emocional amb un Adagi de Mahler que va confirmar l’especial moment d’exuberància creativa que està vivint l’OBC. Per concloure, un esplendorós poema simfònic d’un Richard Strauss en ple fervor romàntic. Quan tan sols tenia 22 anys, el compositor va ser capaç de donar forma a l’exasperat sentiment d’estar deixant aquest món en una visceral successió de canvis de ritme sorprenents. No és d’estranyar, que al final de la seva vida ratifiqués el propi talent afirmant que la mort era exactament tal com l’havia descrit en aquesta peça. Després d’aquest menú complet, González i la seva orquestra van abandonar l’Auditori amb el públic dempeus.
La setmana vinent queda encara un concert memorable que jo de vostès no em perdria: una integral de Mahler que molt convenientment ha estat titulada “Un final amb esperança”.
Concert a l’Auditori. Dissabte 20 de maig de 2011.
Johann Sebastian Bach. Ofrena musical: Ricercare núm. 2, BWV 1079 (1747).
Franz Schubert. Simfonia núm. 8 (o 7) en si menor, D 759, “Inacabada” (1822).
Gustav Mahler. Simfonia núm. 10 en fa sostingut major: Adagio (1910).
Richard Strauss. Mort i transfiguració, op. 24, (1888- 1889).
Envía una resposta