Hi ha vegades que les emocions es fan fàcilment tangibles. Vegades en què un no-sé-què sura a l’ambient i et fa adonar que més que en un concert, ets en una celebració. Us vam dir que hi seríem i que us ho explicaríem. El que no sabíem és que en gaudiríem tant.
Si la setmana passada us presentàvem el tercer treball de Raydibaum com el disc que els ha acabat de posicionar dins el nodrit panorama actual en català, avui us portem la crònica del vespre en què ells i el seu públic van celebrar-ho en un entorn de luxe com és la sala petita de l’Apolo. Podrien haver fallat moltes coses, però ja us dèiem fa uns dies que aquest disc està tocat per una bona estrella que fa que tot el que l’envolta i allò que provoca succeeixi tal i com estava previst. O que ho sembli, com a mínim.
I és que la sala és plena de gent que sembla estar tant contenta com ells mateixos de la manera com estan anant les coses. El conjunt del públic conforma una barreja curiosa d’amics de tota la vida, seguidors incondicionals i nouvinguts, com jo mateixa, que pel que sembla, compartim una mateixa sensació: els Raydibaum ens agraden, però a més, ens cauen bé i desitgem que aquesta nit no trenqui la dinàmica de “Per fi Potser demà” i puguem sortir de l’Apolo amb la sensació d’haver vist un gran concert.
La tipologia de la seva música, plagada de canvis de to, d’harmonies vocals i de distorsions se la juga a una única carta: que el so sigui impolut. Qualsevol relliscada pot enterbolir la guitarra d’en Pep Rius o els aguts d’en Valen Nieto.
El concert arrenca amb l’enèrgica “Els Fils”. Bé. Sembla que el so no serà un problema. Els instruments sonen nets i ells estan tant contents que sembla que hagin de petar d’un moment a l’altre.
El concert és ple d’amics a la pista, però els primers que pugen a l’escenari a acompanyar-los amb “De Petit”, són els Mine. Només una cançó després, en Pau Vallvé, pràcticament acabat d’arribar del gran èxit al C.A.T aquell mateix dijous, els acompanya a “Pes” i al cap d’una estona, Jordi Lanuza, d’Inspira, se suma a la veu d’en Valen per cantar l’emotiva “Dins la Balena”. Hi ha bon rotllo. Després de cada col.laboració, les abraçades i els gestos de complicitat se succeeixen. No es fa un Apolo tots els dies, tu!
Foto: Fede Nieto
El concert se centra pràcticament en la seva totalitat en els temes de “Per fi Potser Demà” i, tot i que trobem a faltar l’Osset de Pa Galàctic, entenem perfectament que aquest concert marca un gir, un canvi de rumb que, a nivell musical, s’exemplifica amb poques mirades cap enrere. Només “Maleeixo el Temps”, “Aurora”, “El Pop ha Mort”, o “Grans Esperances” piquen l’ullet a “Manual de Gènere Catastròfic”, com a treball responsable de l’adveniment del nou àlbum. Ni rastre dels temes de “The Biggest Box”. Punt i seguit.
Homenatge a Adrià Puntí ( o Josep, que ja no hi ha qui s’aclareixi. Vés que d’aquí poc no sigui un logo, com en Prince!) als bisos amb “Viatge d’un Savi Vilatrista cap Enlloc” i retorn a “Manual…” amb “Món al Revés”.
Punt i final a un concert que, de ben segur, marca un abans i un després a la trajectòria dels Raydibaum i que ha esta plagat de bones vibracions en ambdues direccions. A sopar, i a celebrar-ho amb un brindis. Salut!
Setlist
1. Els Fils
2. Compartir
3. Autopistes del meu cap
4. El pop ha mort
5. De petit
6. Matí
7. Pes
8. Cançó de bressol per després del Tsunami
9. Dins la Balena
10. Mentre ells somriuen
11. Per fi Potser demà
12. Alfabet
13. Aurora
14. Maleeixo el temps
15. Aniversari
16. Grans Esperances
17. Viatge d’un Savi Vilatrista cap enlloc
18. Món al revés
Envía una resposta