El diable existeix i Michael Monroe ha pactat amb ell, n’estic segur, d’altra manera no s’entén com algú que frega els 50 anys, 30 dels quals passejant-se pels escenaris de tot el món, i que ha tingut una vida força “entretinguda” sigui capaç d’oferir l’exhibició de dinamisme, entrega i complicitat amb el públic amb què ens va obsequiar dijous passat.

I és que l’antic líder de Hanoi Rocks, els pares espirituals del rock escandinau dels 90, pertany a una espècie en extinció: la dels frontmans de la vella escola, com ara Iggy Pop, Steven Tyler, Lux Interior o el Mick Jagger dels 60 i 70. Tots comparteixen carisma, hiperactivitat, un físic fibrat i prim i la sensació que, amb ells dalt de l’escenari, pot passar qualsevol cosa, juntament amb aquella dosis extra de suor; tot plegat fa que valgui la pena pagar fins a l’últim euro que costa l’entrada.

Amb la performance de Michael Monroe, doncs, assegurada, la gira europea que ha organitzat per presentar Sensory Overdrive, (un molt bon disc per cert) compta amb l’atractiu addicional de presentar una banda de primeres espases dins d’aquest estil de Rock’n Roll brut amb tocs de Punk i Glam: el conegut Sami Yaffa al baix, Ginger (líder dels Wildhearts que ha deixat de banda el seu grup per tocar amb Monroe) i Steve Conte a les guitarres i la incorporació de Karl Rockfist a la bateria.

I la veritat és que van sortir a matar des del minut 1, amb una primera part de concert aclaparadora, on van combinar temes del seu nou disc amb clàssics de Hanoi Rocks (la sensacional Motorvatin’) i peces del seu sensacional disc amb Demoltiion 23 (Hammersmith Palais i Nothing’s alright) i de Not fakin’ it, que van resultar del milloret de la nit, mentre que Michael Monroe es dedicava a passejar-se entre la gent, maltractar el peu de micro i penjarse de l’escenari, a més de tocar el saxo i l’harmònica, tot un prodigi aquest home.

A partir d’aquí van perdre una mica de pistonada (impossible seguir amb el mateix ritme tota la nit), que van tornar a recuperar a partir de Dysfunctional (un altre tema de Demolition 23) i el trio d’asos final amb Malibu Beach, Back to Mistery City i una especialment canyera Dead, jail or Rock’n Roll corejada per tota la sala. Després un únic bis amb I Wanna be loved, que Monroe va dedicar a la memòria de Johnny Thunders, Life gets you dirty, del seu primer disc en solitari amb el mateix nom, i una divertida i inesperada versió de Blitzrieg Bop (al principi de la gira acostumaven a fer I Feel alright dels The Stooges) cantada per Ginger i amb Michael Monroe tocant la bateria (força bé, tot sigui dit).

Gran concert que no va arribar a ser rodó per culpa del so (la maledicció del Razz 2, no he sentit ningú sonar bé en aquest cony de sala), de la curta durada (hora i vinticinc pelada) i, posats a filar prim i possiblement des d’una perspectiva molt personal, una mica decebut amb els dos guitarres: Ginger com absent durant tot el concert i amb aspecte de veterà del Vietnam tronat i un Steve Conte de qui teníem molt bones referències i que em va semblar una mica soso.

En qualsevol cas, repeteixo, gran concert. Si tornen a venir per aquí no us els perdeu: teniu diversió i feeling assegurats i l’oportunitat de veure un històric en directe, que ja en van quedant pocs.

Setlist
1. Trick of the wrist
2. Got blood
3. Modern day
4. Motorvatin’
5. Hammersmith Palais
6. ‘78
7. Nothing’s Alright
8. Not fakin’ it
9. Superpowered superfly
10. Bombs away
11. Love song
12. Machine gun etiquette
13. Dysfunctional
14. Back to mistery city
15. Malibu beach
16. Dead, jail or Rock’n Roll
17. I wana be loved
18. Life gets you dirty 19. Blitzkrieg bop

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies