Van arribar amb un osset de pa sota el braç, però ha estat finalment el treball i moltes hores de directe els que han nodrit el darrer treball de Raydibaum. Un disc gran, per ser escoltat amb deteniment i que ens fa tenir la certesa d’estar davant d’un grup que ha fet el pas definitiu cap a aquell lloc on la gent es queda. Aquest dissabte el presenten a l’Apolo. Allà serem. Faltaria més.
És de justícia que els eterns secundaris, els que mengen carretera i s’assaonen en mil locals, els que llegeixen crítiques, sovint poc complaents i, fins i tot, desencertades i desconcertants dels seus treballs (qui els va titllar d’ Emos, perlamordedéu?) , els que, pel motiu que sigui, no són al lloc adequat en el moment adequat i, malgrat tot, segueixen al peu del canó, incansables, fent la música que els agrada sense pujar al tren de les modes passatgeres tinguin, finalment, el seu gran moment.
Aquest és, sens dubte, el cas de Raydibaum. La feina de formiga, molts directes a les esquenes i una humilitat i honestedat (sí, això es nota) impròpia dels temps que corren, en què ràpidament ens canviem de jaqueta i d’estil en funció de com bufa el vent, els han portat a reafirmar-se del tot amb “Per Fi Potser Demà” (RGB Suports, 2011), un títol providencial per un disc que, segons sembla, només els ha portat alegries des del seu llançament i que és el resultat d’un llarg i afiançat creixement com a grup.
Un creixement que va començar fa set anys amb la publicació de la maqueta “Grided Elephant” ( Cydonia Records, 2004) i que va continuar amb “The Biggest Box” (Aloud Music, 2005), receptacles del deliciós osset de pa galàctic (“Galactic Breadbear”) que, en certa manera, marcava el camí que els ha portat fins avui i que van acabar d’apuntalar amb “Manual de Gènere Catastròfic” ( RGB Suports, 2011), un treball d’impass que canviava de llengua però no acabava de deixar-se anar. Tot i així, temes com “Tres per Quatre” o “Maleeixo el Temps” ja es mereixien ser escoltats amb atenció i auguraven quin seria l’estil que els acabaria de definir.
“Per fi Potser Demà” marca un gir cap a la positivitat, tant en el pla musical com el líric, mantenint l’esperit del grunge primigeni present en els seus treballs anteriors però amb una tirada més evident cap al pop que ja treia el cap tímidament a “Manual de Gènere Catastròfic“. Menys electrificació, menys distorsió i lletres plenes de sentiments majoritàriament positius fan que un disc que, d’entrada, no conté hits incontestables es vagi fent un lloc dins teu a mida que l’escoltes.
Temes com “Alfabet”, que han triat com a primer senzill, l’enorme “De Petit” amb unes harmonies vocals que recorden, mai millor dit, “les cançons rares d’en Lennon”, explosions de color com “Matí” o “Dins la Balena”, la cançó que clou el disc i potser la única concessió a la malenconia de “Per fi Potser Demà“, ens fan pensar que sí, que Raydibaum ja ho tenen. Que no cal que busquin més enllà perquè han trobat el seu lloc: un espai musical on se’ls veu còmodes, contents i relaxats. Que duri.
Llistat de cançons
1. Els fils
2. Alfabet
3. De petit
4. Matí
5. Per fi potser demà
6. Compartir
7. Mentre ells somriuen
8. Cançó de bressol per després del tsunami
9. Pes
10. Aniversari
11. Dins la balena
Pàgina oficial
Envía una resposta