De Bach a Gershwin
Dissabte passat, una OBC en plena forma – conduïda pel director d’orquestra Leonard Slatkin – ens va oferir un concert, sens dubte, memorable que va il·lustrar a la perfecció el moment històric en què la música simfònica es va atrevir a coquetejar amb el blues i el jazz.
Un autèntic luxe trans-oceànic: Només així pot qualificar-se el concert que va tenir lloc aquest passat dissabte a l’Auditori. L’experimentat mestre Leonard Slatkin – un autèntic pope de la música simfònica nord-americana, que compta amb un currículum amb més de 100 enregistraments, set premis Grammy i un doctorat honoris causa per la prestigiosa Julliard School – va tornar a Barcelona per oferir-nos una vibrant excursió per la música nord-americana des de dos punts de vista radicalment diferents: d’una banda, la visió musical de creadors europeus com Darius Milhaud o Antonín Dvorák del Nou Món; per un altre, la resposta d’un músic nord-americà com George Gershwin fascinat amb la tradició europea.
El concert va començar de forma immillorable amb “La Création du Monde” de Milhaud, un ballet que combina elegantment l’evocació de la música de Bach amb la síncope del jazz. Aquesta peça – composta per 17 músics, principalment de la secció de vents – és una excel·lent mostra de l’art cosmopolita del compositor francès, un membre dels avantguardistes Les Six, que va extreure dels seus viatges fructíferes fonts d’inspiració. A Brasil, probablement va travar contacte amb les heterodoxes reinterpretacions bachianes d’Hector Villa-Lobos. A Estats Units, va assistir als clubs de Harlem on es va deixar seduir per la força primigènia del jazz i del blues. El resultat de tot això, va ser una peça enlluernadora i vitalista – tant com el caràcter del propi Milhaud, que no casualment va titular les seves memòries “La meva vida feliç” -, plena d’atrevits girs jazzístics que una OBC en estat de gràcia va brodar en una impressionant versió.
A continuació, la festa va continuar amb “Un americà a París”, l’immortal ballet de Gershwin que – com en el cas de Milhaud – assajava aquí un diàleg fecund entre la tradició simfònica europea i la música popular nord-americana. El compositor, animat per les lloances de lluminàries com Stokowski o Rachmaninov, va assolir la seva cimera creativa en aquesta atrevida peça que l’OBC va versionar de forma immillorable. No és d’estranyar, doncs, que, abans del descans, el públic es desfés ja en aplaudiments com si estiguéssim al final del concert.
A la segona part, Slatkin va coronar de forma magistral la nit, amb una subtil i esplendorosa visió de la simfonia de “El Nou Món” de Dvorák, una autèntic retorn als orígens, l’expressió perfecta d’aquell moment en què la música culta es va interessar, per primer cop, sense prejudicis per formes d’expressió alienes com els espirituals negres. Sens dubte, el mestre txec va ser un dels precursors a combinar sons de música negra amb materials simfònics amb la intenció d’encunyar un genuí so nord-americà. El resultat va ser una obra mestra de ritme luxuriós, romàntica i avantguardista, d’inspiració eslava i nord-americana alhora com demostra el pas de l’Scherzo a l’Allegro amb fuoco final. Amb Dvorák, L’OBC va brillar a la seva major altura, dirigida per un Slatkin que va saber agrair amb simpatia la cataracta d’aplaudiments final. Entre el públic, estava fins i tot Pablo Gónzález – el director titular de la OBC –al que, sens dubte, es va veure gaudir i somriure de satisfacció.
Web oficial:
Concert a l’Auditori. Dissabte 14 de maig de 2011.
Darius Milhaud. La Création du Monde,op. 81A (1923).
George Gershwin. Un americà a París (1928).
Antonín Dvorák . Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95, “Nou Món” (1893).
Envía una resposta