Midnight in Paris
5.5Valoració

Woody Allen per a principiants

La cita anual amb Woody Allen ens ofereix aquest cop una altra comèdia romàntica, lleugera i enginyosa, tan agradable de veure com sempre, que encaixa a la perfecció en aquest últim tram de la carrera d’un cineasta convertit en turista accidental.

No se m’acut millor inici per a una pel·lícula com “Midnight in Paris”: una successió de “postals” cinematogràfiques que ens ofereixen una visió inequívocament turística de Paris. En el fons, no hi ha tanta diferència entre els cartells publicitaris del metro que aquests dies promocionen la ciutat d’Oviedo amb una cita de Woody Allen i aquesta, la seva última pel·lícula. Tots dos productes informen de la voluntat d’un cineasta que, instal·lat en el seu confortable crepuscle, es deixa estimar per una sèrie de ciutats que sospiren perquè ell vagi a rodar allí.

I la veritat és que no hi ha per què enfadar-se amb el seu ja definitivament irreversible conformisme: Fa dues dècades que el novaiorquès ens lliura amb puntualitat successives rodanxes d’un producte que podríem qualificar com “Woody Allen per a principiants”, una versió edulcorada de si mateix que satisfà sense remordiments les pulsions midcult d’un públic que sempre l’hi perdona tot. “Midnight in Paris” és una altra mostra perfecta d’aquest vell costum – un film per any de Woody Allen – que, segurament no canvia res però que, sens dubte, fa la vida una mica més agradable. En aquesta ocasió, el director ens presenta una pel·lícula discreta que parteix d’una premissa argumental enginyosa, un film elegant com és habitual en ell, a estones inspirat, que freqüenta alguns dels seus llocs comuns sense despentinar-se.

Owen Wilson és, com d’altres ja ho van ser abans, un eficaç mirall del propi autor, un triomfador desconcertat i somiador que pateix la síndrome de la Golden Age; és a dir, l’enyorança dels temps passats que mai va arribar a conèixer. Amb aquest simple punt de partida, Allen orquestra un imaginatiu retorn al passat que permet que el protagonista – com si fos una espècie de Ventafocs destinada a satisfer les seves fantasies – travi contacte amb algunes de les lluminàries – de Scott Fitzgerald a Hemingway, passant per Picasso o Dalí – per les quals sofreix devoció stendhaliana. Les vaques sagrades de la literatura i les arts són voluntàriament reduïdes a les seves caricatures, convertides en personatges secundaris d’una comèdia romàntica plena – com ja és marca de la casa – de personatges que no saben si estan realment enamorats, famílies acomodades amb cert mal gust a l’americana, i noies boniques que embadaleixen davant dels homes tendres i intel·ligents.

La pel·lícula conrea l’atmosfera de conte, de paràbola gairebé infantil, que tenen els seus últims films amb la intenció d’oferir-nos un espectacle lleuger, allunyat de qualsevol estridència, a estones capaç de rememorar l’elegància d’una bona comèdia de Lubitsch o de Gregory La Cava. “Sempre he pensat que el públic sap tant com jo”, ha declarat Allen en la presentació del film en el festival de Cannes. Potser per això, la desfilada de campions de la cultura de “Midnight in Paris” ens ofereix la visió gairebé exacte que teníem dels nostres ídols, una imatge idealitzada, encantadora i inofensiva – quasi de suplement dominical – de tots ells, des de Hemingway al propi Allen, que, a estones, ens fa enyorar els temps d’aquella Golden Age en la qual el director se submergia en les obres de Bergman o Fellini per lliurar-nos pel·lícules del calat de “Maridos y mujeres” o “Delitos y faltas”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies