No tengas miedo
6Valoració

Silvia és una jove que tot just s’atreveix a mirar enrere per intentar acceptar –o fins i tot comprendre- l’experiència que ha marcat la seva vida: els abusos sexuals als que des de ben petita ha estat sotmesa per part del seu pare. A partir d’aquí, haurà de començar de nou i enfrontar-se amb les persones, sentiments i emocions que no deixen que perdi de vista el seu passat.

En un moment de la pel·lícula, una de les víctimes assegura que la tristesa pesa, i si una cosa ens queda clara després de veure “No tengas miedo”, és que pesa molt. I és que hi ha certes experiències que s’arrosseguen tota la vida i és tot un procés superar-les, admetre-les i incorporar-les a la teva vida per poder seguir endavant. L’abús sexual dins de la família és una de les lacres desconegudes de la nostra societat i que segresta les víctimes en el silenci i la culpabilitat davant dels seus sentiments contradictoris.

Per fer-nos arribar aquesta reflexió, Montxo Armendáriz ha estat durant més d’un any escoltant els relats de persones que han patit abusos sexuals i ha pogut constatar les seqüeles que malauradament acostumen a quedar. De tot aquest material va sorgir “No tengas miedo”, una pel·lícula que centrada i focalitzada en el personatge de Silvia (Michelle  Jenner), abstreu un context familiar i les conseqüències emocionals i físiques que hem anunciat.

En primer lloc, un context familiar que no reconeix els fets i els enquadra com a una “barbaritat”” inventada per la víctima quan aquesta els explica -tant des de la innocència com des de l’acceptació-. Molt representativa l’escena en què la protagonista confessa a la seva mare (Belén Rueda) que ha estat víctima dels abusos del seu pare. És millor no mirar o no voler saber, creure que la causa de tot el que li passa a la filla és producte de la seva pròpia “irresponsabilitat”.

Michelle Jenner i Belen Rueda

Per altra banda, les conseqüències emocionals i psíquiques, com són la incapacitat per relacionar-se, la culpabilitat, la por, i sobretot el silenci que no permet parlar –malgrat que el personatge és conscient de tot el que li passa- perquè l’abús li ha creat una separació amb la resta del món que no és gens fàcil de trencar.

D’Armendáriz n’és ben coneguda la seva habilitat per tractar els sentiments de forma delicada i fugir de la morbositat. En aquesta pel·lícula, s’acosta al tema sense caure en cap moment en la vulgaritat i ens parla sobretot a través de les mirades i gestos dels personatges. Es tracta d’un film que destil·la elegància i que es centra únicament en la vivència del personatge, deixant de banda possibles judicis vers l’agressor o la mare absent. Una pel·lícula amb la que segurament qui menys ens pensem, se sentirà identificat, perquè el silenci poques vegades permet identificar o parlar a les víctimes.

Una resposta

  1. Vanessa

    Sí, una película que no cae en la morbosidad de la historia sino en narrar un problema social…

    Una película para ver, reflexionar y utilizar para denunciar la invisibilidad de esta lacra social.

    Cosas malas de la película? El tema de la ludopatía era innecesario a no ser que se justificara ( que no es el caso) y la salida de la madre descoloca bastante, hasta que vuelve a entrar en escena vas algo perdida/o preguntandote ¿dónde se ha metido?…cosa que tampoco es necesaria para el fluir del film.

    Gracias por tu crítica!!

    Para acabar, comentar que me parece muy mal que una película que aporta algo, que cambia de los cuatro temas típicos y que es de un buen director, se de en tan pocas salas… LAMENTABLE!

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X