No és gratuït que els Obrint Pas s’enfrontin al concert d’aquesta nit amb el cartell d’”Esgotat”. Quinze anys de carrera i un munt de directes a les seves espatlles els avalen. Avui porten sota el braç un nou disc, “Coratge” que demostra que, com ells, la seva música ha crescut. Tot i que les presentacions són delicades, els valencians tenen tantes ganes de tocar com els seu públic de sentir-los. Sota aquesta premissa, l’èxit està garantit. Que comenci la festa!

Són les 20:00 i a Nou de la Rambla ha començat a ploure fort. Aquest fet encara reafirma més l’estranya sensació que em provoca anar a un concert d’Obrint Pas a finals d’abril, sense sandàlies ni got reciclable. No és d’estranyar, doncs, que finalment l’Apolo se’ls hagi quedat petit, acostumats a omplir places pels Països Catalans des de fa ja quinze anys. Els de l’Horta han fet saltar incondicionals, nouvinguts i gent de pas amb la seva barreja de hardcore, reggae, ska, dolçaina i reivindicació i han fet gran el seu directe en gires maratonianes. No hi ha manera millor de fer sentir la veu ni d’escampar el missatge.

Avui vénen a presentar Coratge (Propaganda pel Fet, 2011), el que sembla que fins ara, és el seu disc més ambiciós, tant en el pla musical com en el contingut. Es tracta d’un llibre CD conceptual, produït per Kaki Arkarazo, de Negu Gorriak amb quinze capítols que es corresponen amb les quinze cançons del disc. Coratge sembla ser una síntesi vital d’aquests quinze anys, de tot el que han viscut, un homenatge a la gent que ha estat al seu costat i als qui se n’han anat, amb la col·laboració, entre d’altres, de Fermín Muguruza, The Pepper Pots, Feliu Ventura o l’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.

Els valencians segueixen fidels a la temàtica i les lletres de caràcter reivindicatiu i, tot i embolcallar el missatge en els seus ritmes habituals, cal dir que hi ha una evolució clara en el seu so. A Coratge hi ha un punt de sofisticació clàssica en els reggaes i skas i una distorsió més neta ( si això és possible) en els rocks i hardcores. Alhora, deixen veure una part més acústica que lluny de desentonar amb l’esperit global del disc, li dóna el toc de qualitat.

Per a la presentació d’aquest Coratge, van decidir recolzar-se en els seus amics i grup paral·lel del baixista, Jaume Guerra, Orxata Sound System guanyadors del premi Ovidi Montllor al millor disc en català amb el seu primer disc 1.0 (autoedició sota Creative Commons, 2007) i a qui sembla que els funciona més que bé, a jutjar per la reacció del públic, la seva barreja de bases electròniques ( techno, drum’n’bass o hip hop) i missatge subversiu. Possiblement dos quarts de nou no era la millor hora perquè despleguessin la seva festassa, cosa que em va fer pensar que, si segueixen telonejant als Obrint Pas, potser ho hagin de fer literalment,és a dir, quan caigui el teló. Estic convençuda que els Orxata guanyen molt a hores avançades de la matinada.

Mentre els teloners animen el personal, l’Apolo s’omple cada vegada més. Es tracta d’un públic majoritàriament jove. Alguns, penso, ni tan sols devien parlar al 1994, quan va néixer el grup valencià. Això, no obstant, no és un impediment perquè, així que la banda surt a l’escenari, aquesta marea humana, que he decidit mirar des de dalt, es llenci a l’escenari per cantar de memòria tant els temes del nou disc com els que han format part dels setlists del grup en aquests quinze anys.

Tot en aquest concert té regust de celebració, d’aniversari. Els Obrint pas alternen els temes de Coratge dels que es nota –i diran, a més, al final del concert- que estan especialment orgullosos, conscients que avui la sala és plena de gent que vol sentir-los tocar “La Flama” , “No tingues por” “Els Crits de la Terra” o “El Cant dels Maulets”, cançons que ja s’han elevat a la categoria d’himnes i que fan, juntament amb altres temes com “I si demà no tornara”, “Coratge” o “Viure” que el parquet de l’Apolo, literalment, tremoli. Els nous temes no tan sols no desentonen amb la resta del repertori, sinó que han propiciat una mena de sinèrgia que fa que tot el que toquen soni igual de bé. Fins i tot “Bubamara”, de Goran Bregovic, que ja fa temps que versionen en directe, s’integra de meravella entre les seves pròpies cançons.

Després de dos bisos, un més tranquil, amb l’acompanyament a la guitarra acústica de Borja Penalba , que acompanya habitualment Feliu Ventura en un emotiva “El País de l’Olivera” i un de final amb un providencial “Seguirem” i un homenatge a La Dharma amb “La Presó del Rei de França” tanquen gairebé dues hores de concert. Un directe intens que diria que ha satisfet a parts iguals a l’audiència i als músics. L’Apolo és ara una amalgama de samarretes suades, baranes amarades i vidres entelats.

Quan surto al carrer ja no plou. Han tornat els Obrint Pas: que comenci l’estiu!

Web oficial:
Llistat de cançons
PRELUDI
CORTAGE
LA VIDA SENSE TU
SEGUIREM
PERDUT ALS CARRES DEL MÓN
I SI DEMÀ NO TORNARA
SI TANQUE ELS ULLS
LA NIT DELS CORBS
BARCELONA
LA CULTURA DE LA POR
MURALS
ALEGRIA
SE’N VA AMB EL VENT
AL PAÍS DE L’OLIVERA
JOTA DE VALENCIANS


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada