Una dona a la recerca de l’amor a través de les experiències i reflexions sobre les seves relacions sexuals amb els homes.
“La caçadora de cossos” és una novel·la molt crua, amb un llenguatge despectiu i vulgar en algunes ocasions que evoquen el dolor d’una protagonista que adopta una fantasia sexual, molt masculina, sense límits. Una dona que fuig de les seves carències afectives per mitjà del sexe. En una societat de consum, ella consumeix homes.
Tal i com indica l’autora és una obra fictícia i simbòlica on ser una caçadora de cossos no compensa. En paraules més planeres una addicta al sexe fins a tal punt que finalment li fastigueja i la frustra.
En la primera part de la novel·la i sota el títol “La col·lecció” se’ns presenta la relació d’Ella amb els homes, tots de diferents procedències i on creu que això és el que vol fer. A mesura que passen les pàgines, però, anirà veient que alguna cosa falla, que ser lliure no és exactament el que es pensava. Una dona caça cossos per fugir del propi cos.
A la segona part “Dos Miratges” és quan es troba amb un home que l’observa, l’escriptor a casa de qui va a netejar, i començarà a adonar-se del que li passa. Que el que creia voler no era el que volia i el que vol està soterrat sota tantes capes de pell ferida que li costarà la resta de la novel·la descobrir-ho. Una de les conclusions a les que arriba és que el sexe compulsiu és més trist que no tenir-ne. En aquesta part ja no només parla Ella, sinó que Ell també ens parla. Així és com el lector pot veure una altre cara de la dona.
A l’última part “Això és una teràpia” Ella comença a estar preparada per obrir les parpelles i descobrir que la seva és una història d’amor infinita. És el capítol més reflexiu on és produeix el canvi d’actitud. On la protagonista s’allibera de qui era, netejant la casa de l’escriptor i comprenent que el sexe sense amor té un límit i que en sí mateix és una via de coneixement de si mateixa en els ulls de l’altre quan hi ha un reflex amb sentiment.
Crec que si l’obra tingués un home de protagonista la visió seria molt diferent. Un home que fa servir les dones i després les deixa no hagués copsat ni la meitat d’atenció. Hagués seguit l’estereotip clàssic on l’home si té moltes dones és tot un home, però si la cosa és al revés la dona és una meuca.
Aquí es reflexa una addició i com a la llarga, aprenent que la provoca, es pot superar.
Editorial: Columna
ISBN: 978-84-664-1226-1
Pàgines: 240 pags
Preu: 20.50 €
Najat El Hachmi va néixer a Nador (Marroc) el 1979, quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va venir a viure aquí gràcies al reagrupament familiar. És llicenciada en Filologia Àrab per la Universitat de Barcelona. Publica habitualment articles a la premsa i ha col·laborat a diversos programes de ràdio. L’any 2004 va publicar “Jo també sóc catalana” (Columna). La seva primera novel·la, “L’últim patriarca” (Planeta, 2008) va rebre el Premi Ramon Llull 2008, ha estat finalista del Prix Méditerranée étranger 2009 i guanyadora del Prix Ulysse a Còrsega. La novel·la ha estat traduïda a deu llengües i ha portat la seva autora a viatjar per tot el món.
Najat El Hachmi, guanyadora del Premi Ramon Llull 2008 per la novel·la “L’últim patriarca”, ens endinsa en una novel·la amb un alt component autobiogràfic, on una dona adulta s’allibera a través de la seva col·lecció d’amants.
Les paraules de l’autora de l’article proven que els defensors de la teoria de la inserció de l’obsevador/a a les anàlisis tenen raó. L’ autora afegeix unes idees que , al meu parer, no formen part del cos significatiu de la novel·la. Quan diu:”…on l’home si té moltes dones és tot un home, però si la cosa és al revés la dona és una meuca”. Aquesta idea no forma part de la novel·la però sí de la visió de l’autora de l’article que pot tenir una manifestació a la realitat. I el que és més important: l’autora de l’article oblida que és un home (l’escriptor) qui ajuda la protagonista (diguem-ne el mite de pigmalió) a adoptar el canvi d’actitud sexual de la noia. La narració d’aquest canvi configura la novel·la.