[Texto en castellano]
Intentaré explicar el que vaig viure ahir, el que vaig escoltar i el que vaig veure a l’Apolo amb el directe de Deerhunter. Si hagués d’escollir tres cançons del grup per exemplificar aquests tres estats, no tinc cap dubte de que vaig escoltar un Revival, vaig sentir un Earthquake i en tot moment vaig veure Desire Lines que unien els elements comuns del públic.
La gent, curosament colocada per la Sala Apolo, no compartia massa converses. Tothom esperava respectuosament l’arribada d’aquests 4 nois d’Atlanta liderats per Bradford Cox. I ells van pujar a l’escenari, tant discrets com els seus fans i sense espai per grans presentacions. De fet, la seva entrada en escena va ser tant sublim que el primer single a sonar, ’60 Cycle Hum’, va portar amb ell una atmosfera trencadissa i psicodélica, anunciant als presents que tindriem una hora per davant plena d’intensitat, on cada cançó tindria el seu propi lloc, la seva propia personalitat i cadascuna hauria d’entendre’s com a tal.
El concert d’ahir, protagonitzat principalment per l’àlbum “Halcyon Digest”, va ser un experiment de ràfagues sonores en estat pur. Amb el seu últim disc, que al principi sembla molt menys del que és, un no triga en adonar-se de que és una obra sonorament surrealista pel seu plantejament i pel què se sent cada vegada que l’escoltes. “Desire Lines” va sonar ahir com un tema carregat d’elements sospitosos, un single claríssim per les oïdes del públic indie.
Sobre l’escenari, tot el protagonisme se’l va endur Lockett Pundt, el guitarra de la banda i responsable d’una part de guitarra que fou or a “Desire Lines”, deixant a part del públic sense alè. Per la seva banda, Cox s’entestava en seguir saltant entre melodía i melodía sense deixar entre elles cap pausa pel silenci i deixant que precisament la guitarra dos l’element constant que una el final d’una amb el principi de la següent. Per un moment vaig tancar els ulls i vaig sentir amb “Revival” el poder exquisit d’un so entregat a l’esperit de la seducció. És aquest un single extrany, però molt bo, amb un to destilat, preciosos cors i una lleugeresa que la convertiren en una de les millors cançons de la nit.
No sé què els passa pel cap a aquests quatre nois, però tinc molt clar que saben el que volen. Encara que el seu últim disc es més arriscat, formal i estilísticament ordenat, la tendencia de Deerhunter em sembla clarament que és la de voler ser una banda de culte; perquè els seus fans són així d’exigents i saben que ells tenen el vot de confiança de tots ells. Els límits al so de Deerhunter els posen els qui l’escolten. Els fans els han donat un xec en blanc i per això ells es mouen pel camp del indie-noise-art rock amb la mateixa pericia que Lockett Pundt explora la seva guitarra.
Ahir l’ambient càlid es va imposar per fi quan va sonar “Helicopter”, cinc minuts de boira narcótica suficients per deixar-nos emportar por la seva intensitat obscura d’un món perdut entre pensaments i realitats inconstants. Com si haguesin robat el temps viscut d’un somni en un món molt distant. En tot cas, “Helicopter” ja és una de les grans cançons de la discografía de Deerhunter.
Potser al cap i a la fi, la única intenció de Bradford i els Deerhunter no va ser ni imitar ni innovar, sino capturar i transmetre l’esperit dels seus propis mites. I ho van conseguir, carregats de colors fucsia, llums vermelles, so dramàtic ple d’arguments i intensitat. Després d’uns bisos amb tres temes i hora i mitja de concert, la historia s’anava acabant sense final feliç ni espai per bons o dolents. Jo no em vaig voler despertar del somni i em vaig deixar portar tota la nit per aquell vici, fins que el dissabte al matí al mirar per la finestra veig que el concert d’ahir ja està sepultat en el meu passat d’emocions.
Setlist
1. 60 Cycle Hum
2. Desire Lines
3. Hazel St.
4. Don't Cry
5. Revival
6. Little Kids
7. Memory Boy
8. Rainwater Cassette Exchange
9. Nothing Ever Happened
10. Helicopter
11. He Would Have Laughed
Bisos:
12. Cover Me (Slowly)
13. Agoraphobia
14. Octet
Envía una resposta