“Hi havia una vegada, una noia molt bonica a qui la seva mare li havia fet una capa vermella i la noia la portava tant sovint que tothom li deia la Caputxeta vermella. Un dia, li van demanar que portés uns pastissos a la seva àvia que vivia a l’altra banda del bosc, recomanant-li que no s’ entretingués pel camí, doncs creuar el bosc era molt perillós, ja que sempre anava rondant per allà el llop.” Així comença el conte que a tots ens van explicar de petits i que ara és reversionat al cinema.
Una noia, dos nois, un home llop,… vivim en plena era ‘Crepúsculo’ i l’empalagosa saga extén ara els seus tentacles fins un dels clàssics dels contes per nens. La Caputxeta Vermella que s’estrena ara al cine, està dirigida per Catherine Hardwicke, la realitzadora de la primera entrega de ‘Crepúsculo’ i, tot i que segueix el fil més bàsic del conte, té molt clar el to amb el que vol atrapar el mateix públic que arrossega a les sales la saga de vampirs adolescents.
Aquí la Caputxeta no és una nena, sino Valerie, una jove interpretada per Amanda Seyfried que viu en un recòndit poble medieval on un enorme llop porta anys assassinant a alguns dels habitants. En un ambient de pànic per la proximitat de la lluna plena, la Valerie viu un amor secret amb el seu amic d’infància Peter, es debat amb els desitjos de la seva familia de casar-la amb un altre pretendent, en Henry, i ha de fer front a les acusacions del Pare Solomon, un expert en la caça de bèsties sobrenaturals que ha descobert que el llop té un especial interès en la noia.
Aquest to escollit per impregnar el film fa que les connotacions més fosques i simbòliques de la historia de la Caputxeta i la bèstia cedeixin pas a poc més que un altre fluix triangle amorós adolescent sense gens de química, amb notes sobrenaturals i on l’únic interés acaba essent el misteri de descobrir quin dels habitants del poble serà l’home llop.
Fins i tot l’aportació del personatge de Gary Oldman com un expert en la materia amb aires d’inquisidor que instaura la paranoia i la cacera de bruixes al poble,acaba reduit a un munt de tòpics ja vistos que no s’atreveixen a aprofundir en aquest aspecte que li hagués pogut donar més interés i profunditat a la historia.
Ens trobem doncs amb una Caputxeta amb algunes boniques postals visuals i el correctet desentrellat d’un misteri, però poca substancia, diàlegs fluixos i bons actors desaprofitats. Una revisió molt allunyada d’altres com ‘La bête’ de Borowczyk o ‘En compañía de lobos’ de Neil Jordan, que es limita a apuntar-se a la moda d’aquestes històries amb noies que es debaten entre nois de mirades misterioses, però que alhora de la veritat no van gens lluny i on tot queda en un missatge cast i naif no fos que les neurones adolescents hagin de pensar gaire ni les hormones es revolucionin més del què toca.
Envía una resposta