Alfonso Mateo-Sagasta ha guanyat el premi Caja Granada de Novel.la Històrica amb la seva última obra “Caminarás con el sol”, una novel.la que ens ha agradat i sorprès gratament per la seva vitalitat i per la tonalitat qua aporta a diversos moments de la vida del protagonista, Gonzalo Guerrero. Un home considerat heroi per uns i traïdor per altres, però en el fons un supervivent que aconsegueix que les circumstàncies s’adaptin al seu propòsit i fins i tot arribar a ser feliç.
A més d’oferir-vos la ressenya del llibre, hem tingut l’ocasió de parlar amb l’autor sobre la novel.la, el personatge i la seva passió per la història:
¿Què el va inspirar a decantar-se per la Història i la Geografia?
La imaginació, suposo, perquè ¿quina major aventura que viatjar en el temps? A més, les primeres grans novel·les que em van marcar van ser de tema històric. Em refereixo, per exemple, a “El segle de les llums” o “Bomarzo“.
Durant una època de la seva vida va treballar d’arqueòleg. Què li va aportar l’arqueologia a la seva vida?. Té guardada en un algun calaix de la memòria alguna anècdota que li vingui de gust compartir?
Vaig treballar un parell d’anys d’arqueòleg, i després onze en una llibreria especialitzada en arqueologia i antropologia. En aquest temps, crec que el millor que vaig aprendre va ser a dubtar de tot, que no hi ha veritats absolutes. I pel que fa a anècdotes, t’asseguro que la pràctica de l’arqueologia dista molt del que es veu a les pel.lícules. És un treball dur, mal pagat i poc reconegut, com tants altres relacionats amb la cultura.
Si hagués de triar una època en la història o un personatge que vostè considera clau per comprendre el desenvolupament lineal de la mateixa. Quin seria i per què?
Escullo el segle XVII per comoditat, perquè és en el que m’estic movent ara per escriure la meva nova novel·la, i perquè és una època apassionant. Això sí, per veure-la amb ulls de turista; viure-hi devia ser un horror. Pel que fa al personatge … ni idea. Potser Gonzalo Guerrero. Pot ser que la seva vida i mort no hagin estat determinants per a la Història amb majúscules, però si ho han estat per a mi.
¿Què el va motivar a escriure?
Unes ganes tremendes d’explicar històries.
D’entre totes les seves obres, quina destacaria com la més difícil d’escriure?
Crec que la més complexa de les que he escrit fins ara és “Lladres de tinta“. Donar vida a tants personatges històrics, i tant coneguts, va suposar un procés molt lent i minuciós que de vegades arribava a desesperar.
¿Creu que la seva última novel·la té potencial didàctic?
Dit així, espero que no. Jo procuro descriure un món desaparegut i donar material al lector perquè entengui el seu funcionament, però sense oblidar mai que escric ficció. Una altra cosa és que en la història s’hi entreveu una bella utopia i una forma de veure el món, el passat i el futur. En definitiva, estudiem història per construir el futur.
La seva última obra “Caminaràs amb el sol“, ha obtingut el III Premi Caja Granada de Novel Històrica, entre 278 originals de diverses parts del món. L’obra ha estat publicada a finals de març, pel segell Grijalbo de l’editorial Random House Mondadori. Què li compensa més del premi: el reconeixement a un treball ben fet o la difusió al gran públic?
Tot va unit. Per a un escriptor que treballa només la major part de l’any, un premi suposa un reconeixement a l’esforç, una reafirmació de que segueix el camí correcte i per descomptat una major visibilitat.
A “Caminaràs amb el sol”, ha tractat d’explicar qui és Gonzalo Guerrero, un personatge del que poc se’n sap, i que convida tant a l’escriptor com al lector a pensar “en tot el que podia haver estat i al que, d’alguna manera, només es pot respondre des de la literatura “. Crec que el títol fa justícia a l’obra. Tots acabarem caminant amb el nostre sol, però com definir-ho millor que amb els Mayas. Com ho va decidir?
Durant tot el procés d’escriptura la novel·la es titulava Guerrero, i amb aquest nom la vaig presentar al premi Caja Granada. No obstant això, el fet que el cognom del personatge coincideix amb el seu destí no deixava de ser una mera coincidència, i no quedava clar el profund procés d’aculturació que es narra. No obstant això, en una de les converses que manté amb un sacerdot, Gonzalo descobreix que el màxim al què pot aspirar un guerrer maia és a acompanyar al sol en el seu recorregut per la volta celeste, a caminar amb el sol. I em va semblar que aquesta era la clau. ¡Quin millor signe de lliurament a una cultura que arribar a desitjar el seu propi paradís!
Segons vostè Gonzalo Guerrero és heroi o traïdor?
Estic d’acord amb tu en el que has dit al principi, jo crec que ambdues coses, i per això m’agrada especialment el personatge. Està ple de matisos i clarobscurs. Però se li agafa afecte.
Quina part de la seva ànima ha quedat atrapada en la novel·la?
La de nen. Només imaginar l’exèrcit mexicà desplegat al límit de la selva, lluint les seves millors gales de guerra, em posa la pell de gallina.
I per finalitzar m’agradaria que pensés en quina és la pregunta que ningú li ha fet fins ara i creu important incloure en aquesta entrevista.
Fa una bona estona que estic bloquejat davant de la pantalla de l’ordinador. Em temo que com a periodista vaig una mica fluix, amb prou feines arribo a les respostes així que pensar una pregunta m’ha deixat fred. Sobretot per aquest ‘que ningú li hagi fet’, que se m’ha clavat en cervell com un filaberquí. Si se’m passa alguna cosa en els pròxims dies t’enviaré un correu.
Envía una resposta