Quasi (Maine) – La Finestra Digital

Quasi (Maine)

2011-04-12

8Valoració

Nou històries amb l’amor com a eix ocorren al mateix temps. Un èxit de John Cariani vingut de Broadway i adaptat amb gran solvència per la companyia L’específica sota la direcció de Ramon Garrido. Fins a l’1 de maig al Teatre del Raval.

A Quasi, un indret imaginari situat a l’estat nord-americà de Maine, diferents residents del poble lluiten per assolir una de les fites més dures i difícils de la vida: l’amor. És de nit, el millor moment per poder albirar les aurores boreals. L’amor i el desamor caminen en formes inesperades, a voltes dolorosa a voltes còmica. Ens trobem davant de nou històries que ens permeten copsar aquelles formes més significatives que giren entorn del cicle vital de l’amor.

Original i fresca, Quasi, tracta d’una forma prou realista aspectes que, sovint, arriben al public força ensucrats. D’una manera ordenada però gens previsible, les diferents trames encadenen moments tensos, tristos i divertits amb una naturalitat tan quotidiana com lluminosa. Cal destacar doncs l’adaptació feta. Els girs còmics no es veuen afectats tot i les particularitats pròpies que pot presentar la vida en un poble situat als Estats Units difereixin de les que podem viure a qualsevol indret de Catalunya. Un obra que amb un tractament bilingüe ens apropa una mica més a la realitat pròpia del país.

Tot plegat, amb un quadre escènic que brilla amb llum pròpia on ningú hi destaca i on tots s’apropen a persones comuns del nostre entorn. Òscar Bosch, Romina Cocca, Roser de Castro, Rakel Ezpeleta, Pep Papell i Pau Sastre mostren actuacions prou fluides i consistents que doten d’uniformitat i credibilitat l’escenari. Amb una escenografia austera i eficient uns quants blocs de poliespan són suficients per a anar transformant-se en bancs, taules, cadires… A més, entren en joc una sèrie d’elements metafòrics per a fer-nos veure i sentir estats anímics força diversos. Elements intangibles que prenen cos per a facilitar-nos i entendre millor allò que ocorre.

Ramon Garrido aconsegueix una atmosfera que cohesiona trames amb sentiments. I ho fa amb cura. Allò que veiem i sentim sembla formar part de les nostres vides. De fet, el gran guany d’aquest espectacle rau en la capacitat d’entrar en cadascú de nosaltres. D’alguna manera, l’amor esdevé un camí universal. Lluny de cultures i costums, de creences i colors esdevé un sentiment global. A l’abast d’ell, tots plegats seguim una ruta i passem per les mateixes dificultats i alegries. Sigui com sigui, aspirem a ell en una o altre forma, amb més o menys fortuna. I ben mirat esdevé el motor de la vida… fins i tot a Quasi, un lloc imaginari que és a tot arreu. Ho deixo aquí que m’estic posant massa tendre.