El western, les llegendes artúriques, el cinema de romans,… són genères històrics que no ens molesta que tornin una vegada i una altra a la gran pantalla, sempre que tinguin alguna cosa nova a aportar o almenys rememorin l’esperit dels grans clàssics amb posades al dia que ofereixin més espectacularitat, històries més profundes o nous angles. Aquesta setmana, el director Kevin MacDonald intenta fusionar diversos d’aquests gèneres en el pèplum ‘La legión del águila’, però sense sortir gaire airós de la proesa.
‘La legión del águila’ comença de manera prometedora. El centurió Marco Aquila (Channing Tatum) arriba a una fortalesa romana a Britannia. Un reducte habitat per homes lleials a Roma pero abandonats en una terra inhòspita, que bé podria ser qualsevol fort del salvatge oest americà. Marco porta amb ell la vergonya de ser el fill del legionari que va deixar-se prendre l’àliga daurada símbol de les tropes romanes en terra enemiga. Amb ganes de recuperar l’honor familiar, es posa al comandament del grup d’escèptics soldats per fer front a l’atac d’una tribu salvatge que bé podrien ser indis amb plomes i cares pintades.
Un primer quart d’hora que presenta un film de romans amb aires de western, paratge desolat, tribus en guerra, i un heroi solitari que haurà d’emprendre un viatge per superar els seus propis fantasmes mentre s’endinsa en el desconegut per recuperar l’objecte que restablirà el nom del seu pare.
Però tal com si estiguessim al desert veient un miratge, la il.lusió acaba aquí. Passat el tram inicial, la pel.lícula es converteix en una buddie movie protagonitzada pel propi Marco i el seu esclau Esca (Jamie Bell). Dos joves que esdevenen companys de viatge en el seu periple per Britannia, però dels que no ens acabem de creure en cap moment la relació que els uneix. No és només que ni Tatum ni Bell no siguin un prodigi d’expressivitat, sino que a més els llaços en el que els guionistes basen la seva relació estan construits a base de frases manides tant grandiloqüents com inverosímils. Així, cap dels dos sap ser l’heroi carismàtic que la història requeriria.
Un pecat que sovint es perdona a les pel.lícules d’acció si per contra ofereixen prou entreteniment, com per passar una bona estona i justificar el cost de les crispetes. Però aquest no és el cas. ‘La legión del águila’ avança a un ritme terriblement lent fins a fer-se avorrida, recreant-se en moments que no aporten gran cosa a la història i afegint només uns pocs minuts d’acció bastant mal rodats (o muntats) que fan enyorar en tot moment les escenes dels grans noms del gènere.
Un altre cas del que podría haver estat i no fou, una pel.lícula que aconsegueix enganyar-nos amb la seva arrancada, però que aviat s’ensorra per mostrar-nos un fluix film històric en el què MacDonald es queda amb un pobre plantejament i desenvolupament.
Envía una resposta