Han tornat… i encara que no hagi passat molt de temps, l’espera s’ha fet llarga. Amb ells va arribar el sentiment característic de qui hiverna, de qui passa molt temps sol i després comença a despertar a la vida de manera molt lúcida. Els Shout Out Louds van venir ahir a Barcelona, amb motxilla i hawaianes, com si arribessin d’un llarg viatge, amb moltes coses per explicar.
Han vingut després dels dos anys de gira que ha durat la presentación del seu segon álbum “Our III Wills” (2008) i de sis mesos de descans en el que cada membre del grup ha estat vivint a una punta diferent del planeta. Ahir presentaven “Work”, i si “Our III Wills” era un disc escrit entre pobles i que parlava de viatges i cultures, aquest és un disc de retorn a casa, que descriu la reunió de la banda després d’aquest temps de descans.
“Work” és com un tercer capítol a la carrera d’aquests suecs, un d’aquells àlbums exquisits, sense forat per grans troballes sonores però que té espai de sobres per un indie-pop ple d’un adictiu agredolç. Aquest tercer capítol va sonar a la Sala Apolo a ritme de creuer, a un ritme d’esperança, començant només en saltar a l’escenari amb “1999”, una cançó que provoca una gran sensació de tranquilitat com si la veu volés per l’aire desafiant a la gravetat.
Els cinc membres de Shout Out Louds estaven disposats a l’escenari amb una distribució tàcticament indie, on la bateria no assumeix la posició central. Així, Adam Olenius (veu i guitarra) va poder ocupar el lloc que destacaria la seva poderosa veu, tant disciplinada que es nota inmediatament al resultat final: una armonía minuciosament produida i arreglada en què absolutament tot zona al seu lloc en la seva justa mesura. Acte seguit sonaren sense complexes tres nous singles, dels que destacaría “Fall Hard”, una magnífica melodía carregada d’expressió artística en la que batudes sonores constants deixen pas a una sonoritat completament despullada, simple però autèntic. I de seguida seguirien els acords de “Tonight I have to leave it”, tema que va provocar una reacció inmediata del públic.
Un públic que va saltar, ballar i escoltar intensament desitjant sentir l’entrada de la tornada de la cançó, que va deixar tothom radiant. Adam ho va entendre des de dalt de l’escenari i no va trigar a baixar per cantar la resta del tema entre els fans. Tot semblava massa perfecte, i ho era. I potser va ser això el què em va deixar una mica insatisfet, perquè en un directe has de ser més del que mostres en un disc enregistrat en un estudi. S’ha d’improvitzar, fer que el públic es converteixi en un instrument més del grup. Però aquest és l’únic pecat que se’ls pot retreure i no deixa de ser un detall d’un directe en el que han donat just el que el seu públic demanava.
“Please Please Please”, la última cançó abans dels bisos, va ser com una partida d’escacs; no saps el que pensa el teu adversari, pero saps que pots guanyar si avances amb la reina. La tònica general del concert, sense ser necessariament ortodoxe ni obscur, va adquirir certa solemnitat i resignació a la que no estavem acostumats, entre la que destacaren especialmente aquelles cançons que més recordaven a l’esperit optimista dels seus treballs anteriors. Però ells venien a presentar l’últim disc i, en aquest sentit, més que mostrar un revers obscur han realitzat una maniobra d’honestedat. Aquesta manera de despullar les seves composicions i intentar expresar sense luxosos ornaments el seu concís indie pop.
Ha estat un honor veure’ls, principalment a la bellíssima Bebba Stenborg (teclat i percusions). Amb el seu so alarmant, ple d’esperança i intensitat, Shou Out Louds han vingut a Barcelona per anunciar que oficialment ja ha arrivat la primavera.
Setlist
1. 1999
2. South America
3. Very Loud
4. Paper Moon
5. Fall Hard
6. Candle Burned Out
7. Tonight I have to leave it
8. Throwing Stones
9. The comeback
10. Parents living room
11. Too late too slow
12. You are dreaming
13. Please, please, please
Bisos:
14. Hard Rain
15. Impossible
16. Walls
Envía una resposta