“Happythankyoumoreplease” o el pas endavant d’una cara de la petita pantalla que mira de trobar lloc a la gran: Josh Radnor. Que ni idea de qui és? Si sou dels fidels a “Cómo conoci a vuestra madre” i us dic Ted Mosby ben segur que ja no teniu cap dubte.
“Happythankyoumoreplease” arribava a San Sebastián amb l’aval d’haver rebut el Premi del Públic en el Festival de Sundance. Un film que suposa el debut de Radnor com a director i guionista i on, a més, també és protagonista.
Radnor és Sam Wexler, un escriptor que es desperta tard i amb ressaca el dia que té una important reunió amb una de les editorials més prestigioses de Nova York. De camí, es troba amb un nen perdut en el metro i es fa càrrec d’ell mig a contracor. Sense valor per abandonar-lo, decideix dur-lo a la seva cita amb l’editorial i l’entrevista acaba sent un fracàs. A partir d’aquí anirem coneixent Sam, però també als seus amics: Annie, Charlie, Mary Catherine i a Mississippi, una cambrera i cantant de la que s’enamora només de veure-la. Tot això amb Nova York com a gran escenari.
El debut de Radnor en la direcció arriba amb un d’aquells films que es pot etiquetar fàcilment com a “indie”.Un retrat de la generació que frega els trenta, el seu desconcert emocional i la recerca constant de la felicitat i l’amor. A “Happythankyoumoreplease” deambulen personatges, uns es troben amb d’altres i conversen i ens poden fer somriure, emocionar-nos i entendrir-nos. En aquest sentit resulta molt fàcil veure alguna cosa de Woody Allen en el Radnor director o guionista, no només per l’escenari per on es mouen els protagonistes, el sempre plató perfecte que és Nova York sinó per aquest anar i venir de personatges amb les seves converses no sempre típiques ni rectilínies. Això sí, si Allen és el rei del pessimisme, Radnor és tot el contrari.
Per altra banda el Radnor actor mira de deslliurar-se del seu Ted Mosby, però no s’acaba d’en sortir-se del tot. No és un fet que molesti especialment, però es nota que de tant en tant Mosby surt a la superfície com una mena de vici al que costa de vèncer.
“Happythankyoumoreplease” és un film no apte per escèptics en l’amor i de la felicitat. Un d’aquells productes fet per agradar a l’espectador. Els que no creieu i us posen dels nervis els films “happy” us hauríeu d’abstenir de veure’l. La raó és que el film de Radnor és una oda a l’amor, a la felicitat i a l’amistat. Resultaria fàcil, si un es posa a analitzar, trobar un excés del “tot és perfecte”. Però si un va de creient, si decideix que el món pot ser maco i perfecte, el film de Radnor aconsegueix fer somriure i fer somiar realment que sí, existeix un món feliç. De tant en tant no van malament les utopies.
