Conegut per la majoria per la seva faceta d’actor televisiu, Josh Radnor ha fet el salt a la direcció cinematográfica i per ara no li està anant pas malament. Després de recollir entre altres, el Premi del Públic a la Millor Pel.lícula a Sundance 2010, el passat més de setembre va venir a presentar la seva ópera prima ”Happythankyoumoreplease” a San Sebastián.
Allà, vam tenir l’ocasió de conèixe’l, compartir un café i xerrar sobre la seva pel.lícula, després que ens confesés ser un enamorat de Barcelona, on ha vingut a fer turisme i a gaudir de diversos concerts del Primavera Sound.
Es diu que quan algú comença a escriure ho has de fer sobre allò que coneixes. És aquest el plantejament que et vas fer al estrenar-te com a guionista?
Sí, tant si és una novel.la com un guió, et diuen que et concentris en les coses que coneixes d’aprop i a mi no se m’hagués ocorregut escriure sobre refugiats polítics o un thriller d’espies, sinó que ho vaig fer sobre les coses que m’envolten.
En un principi vas escriure el paper sense plans de dirigir la pel.lícula. ¿Es tractava només d’escriure un bon personatge?
Sí, sobretot volia crear-me una oportunitat per mí mateix com a actor en una pel.lícula. Fins ara he tingut feina com a actor al teatre i a la televisió, on ja porto més de 100 capítols a la sèrie, però per diferents motius els papers al cinema se’m resisteixen. Com a actor crec que coneixo els meus punts forts i allò en el què responc millor, i això em va ajudar a l’hora d’escriure una historia que a la vegada m’oferís una nova oportunitat com a actor.
I què creus que has pogut mostrar amb aquest personatge que no havies pogut mostrar fins ara?
Bé, porto més de cinc anys interpretant al Ted a ‘Como conocí a vuestra madre’ i és fantàstic, però hi ha molts aspectes de la meva personalitat que no es reflexen en aquest paper. A la sèrie s’exploren moltes situacions que altres no toquen, però tot i així es tracta d’episodis de 22 minuts, amb el seu ritme de comèdia i hi ha coses que pots explorar en una pel.lícula que no pots abordar en una sèrie de la tele així. En una pel.lícula et pots prendre més temps i espai per explorar més i poder tenir diàlegs que resultin profunds o carismàtics sense la pressió d’haver de fer riure a un ritme prestablert.
Pero al final et vas implicar també com a director…
Com a actor sempre acostumo a preocupar-me per moltes coses. No només pel meu personatge, sino pel conjunt, pel resultat final, aspectes que cauen més en l’àmbit del director. Així que per mi, aquest pas l’he sentit com una progressió natural. M’encanta ser actor i no vull deixar de ser-ho però estic segur de que també vull seguir dirigint.
En aquest cas, vaig començar a muntar la pel.lícula i de seguida em vaig enamorar del procés. És com allò de trobar l’amor de la teva vida just quan això era l’últim en el què pensaves. Em vaig anar implicant cada cop més i vaig acabar adorant cada una de les parts d’anar fent aquesta pel.lícula: la pre-producció, buscar localitzacions, el casting, la filmació, el muntatge, el treball de so,… tot.
¿Què ha estat el millor i el pitjor de prendre la responsabilitat d’una pel.lícula?
El millor ha estat tenir la increíble oportunitat d’expressar coses que havien sorgit de la meva imaginació. Durant mesos m’havia assegut davant del portátil somiant en aquests personatges i el món en què viuen, i després tenir la oportunitat de donar-los vida va ser molt emocionant.
I el pitjor com en molts casos, van ser el temps i els diners.
¿D’on va sortir el llarguíssim títol de la pel.lícula?
Al film es dóna una explicació al “happythankyoumoreplease”, però no és la de veritat. En realitat aquesta frase me la va comentar un amic i recull tot un concepte de donar les gràcies però a la vegada no voler conformar-se només amb la paraula “gràcies” i voler-ho repetir i remarcar fins que la felicitat i l’agraïment acaben assolint un nivell de globalitat.
Per ficar-ho a la pel.lícula em va sortir la historia del taxista, perquè és bastant comú que a les grans ciutats et passi això, que un taxista o algú amb qui et creues ocasionalment et deixi anar una frase capaç de fer-te pensar i canviar la teva filosofía de vida.
¿Quan vas escriure aquesta historia i el paper de Sam, ¿et preocupava que la gent no el veiés prou diferent del Ted Mosby?
Crec que el Sam té una energía diferent que en Ted. És un noi més desastrós, amb menys conflictes morals, que segueix més els seus impulsos fugint dels lligams. Així que aquest no era un fet que em preocupés massa. A la primera part de la pel.lícula el Sam està obsessionat amb el sexe fins que les circumstàncies l’obliguen a madurar. Mentre que el Ted Mosby és un noi obsessionat amb les relacions. En certa manera el Sam seria el costat fosc del Ted, un fuig de les relacions, mentre l’altre anhela començar-ne una constantment.
Precisament estem acostumats a veure’t com un romàntic empedreit a través del Ted Mosby i aquesta és una pel.lícula molt optimista respecte l’amor i les relacions humanes. ¿És un reflexe del que veus al teu voltant o més aviat un desig de com t’agradaria que fos?
Crec que moltes pel.lícules tracten l’amor d’una manera una mica cínica, tot i que ara hi ha forces comèdies que tenen molt de cor. Però en general sí crec que a la gent ens costa obrir-nos en aquest aspecte. Estimar, aceptar l’amor, acceptar compliments,… són coses que no fem tant fàcilment com hauriem. Hauriem de ser més receptius a les coses increíbles que ens ofereix la vida, i crec que la bona resposta que ha tingut la pel.lícula demostra que la gent té ganes de creure en coses positives, en que les coses poden funcionar bé i no hem de deixar que la por al què pensaran ens freni.
En general al film destaquen els personatges femenins, sobretot el de l’Annie (la noia amb al.lopècia). ¿Com va sorgir aquest personatge? I en general, volies crear uns personatges femenins que mostressin més confiança que els masculins?
El personatge de l’Annie me’l va inspirar la meva amiga Rachel. Li vaig preguntar si podia fer-la servir per construir el personatge i hi va estar d’acord. En aquest cas m’atreia el fet de que, tots a la nostra manera som vulnerables però la nostra vulnerabilitat va per dins, i en el cas de l’Annie el seu punt vulnerable és molt obvi i molt visible.
I en linies generals, sí crec que a la pel.lícula els personatges femenins són més centrats, van un pas per davant dels nois. En general crec que les noies sou més llestes que els nois. I per desgracia, els grans estudis inclouen pocs papers femenins interessants. Fins i tot a les comedies romàntiques que estan tant de moda, sovint son personatges plans, amb motivacions molt bàsiques, quan la gent en realitat és més complexa i interessant del que solen mostrar el cinema i la televisió.
A la pel.lícula es fa força broma sobre la vida a Nova York i la vida a Los Angeles, a través del personatge de la Zoe que odia aquesta segona ciutat. Tú que has viscut a les dues ciutats, ¿has inclòs el teu propi punt de vista sobre els dos llocs als diàlegs?
Crec que és una cosa bastant general, que força gent de Nova York odia Los Angeles, però sense que tingui gaire sentit, perquè la majoria no hi han passat gaire temps com per formar-se’n una opinió. Però a mi m’agrada Los Angeles. Odio el tràfic, però crec que és un lloc molt bonic per viure. Si que és veritat, com diu el personatge de la Zoe que L.A. és més com un quadre en blanc, un lloc on et pots reinventar, i Nova York és una ciutat que ja té una personalitat més marcada, una ciutat a la que o t’adaptes o pot acabar amb tú. A N.Y. la gent s’hi sent molt d’allà, senten un alt nivell de pertanyença a la ciutat que la gent de L.A. no sent amb la seva ciutat. A mi m’agraden els dos llocs, per raons molt diferents i estic bastant d’acord amb les coses tant bones com dolentes que es diuen a la pel.lícula sobre cada ciutat.
També t’atreveixes a fer broma sobre un dels directors referència de Nova York, quan un dels personatges diu que hauria de deixar de fer tantes pel.lícules…
Uy, sí. Soc fan de Woody Allen i ell és tota una referencia per qualsevol que faci una pel.lícula a Nova York. Va haver-hi un moment en que vaig treure aquesta referencia del guió i la vaig canviar per una altra frase, però ho vam rodar tot i resulta que la millor presa de l’escena era la que contenia la frase sobre Woody Allen. Potser en primer lloc, aquella frase la vaig incloure a la historia després de veure “Si la cosa funciona”, que no em va agradar gaire. Però de veritat que no volia sonar irrespetuós ni ofensiu, i crec que és una frase que li escau al personatge de la Mary Catherine. Si algú ho analitza des d’un punt de vista freudià deu semblar que soc un jove cineasta intentant “matar” la figura paterna del director novaiorquès per excel.lència, però jo mai m’atreviria a fer això. Jo només he fet una pel.lícula i ell n’ha filmat desenes, moltes de les quals són obres mestres.
¿Com et vas sentir en guanyar el Premi del Públic al festival de Sundance per aquesta pel.lícula?
Va ser una inmensa alegria veure que la meva primera pel.lícula era tant ben rebuda i això sempre et dona ànims per seguir endavant i fer-ne una altra. Sobretot m’ha donat la confiança de veure que estic en el camí correcte. Abans d’anar a Sundance, poca gent havia vist la pel.lícula, només uns quants amics i estudiants. Així que tot i que jo n’estava satisfet, era una incógnita quina resposta obtendria per part dels espectadors. I va ser fantástica.
L´entrevista amb Josh Radnor encara fa venir més ganes de veure la pel.lícula. Sembla que ens depara unes quantes sorpreses d´allò més agradables per no ser la típica comedieta made in Hollywood.