Pete Doherty, l’última rosa anglesa

Pete Doherty s’afegeix una “r” de nen bo al nom, fa dissabte mental i deixa veure el seu perfil més fotogènic al seu nou disc “Grace/Wastelands” ( 2009). El rebrem dos anys més tard a la Sala Apolo de Barcelona, el proper 18 d’abril, amb menys recel que de costum davant la possibilitat d’un no show. Perquè ara és en Peter, un home seriós que no falta a les seves obligacions. O això sembla…

Si Peter Doherty hagués nascut al segle XIX, possiblement hagués estat un gran bevedor d’absenta i client assidu dels fumadors d’opi. Si hagués viscut als cinquanta, no ens hauria estranyat trobar-lo declamant poemes acompanyat d’una garrafa de whisky. Si hagués estat així, potser ara el posaríem a l’alçada dels Poetes Maleïts o dels Beats. Perquè tot i el risc que sé que corro en dir que Doherty és més poeta que músic, he de rendir-me a l’evidència davant del seu darrer disc, “Grace/Wastelands” i assumir la responsabilitat de comparar-lo amb autors emblemàtics de la Literatura Universal malgrat pugui semblar-li obscè a algun dels nostres lectors.

Ja està, ja ho he dit: Peter Doherty, a banda de perdulari, escandalós, passat de voltes en ocasions, provocador i habitual de les revistes del cor i els diaris sensacionalistes, té talent. És cert que la seva genialitat s’ha deixat veure de manera fluctuant, però quan ho ha fet, ha aconseguit que oblidéssim tota la parafernàlia que l’envolta per centrar-nos únicament en la seva música i, encara que a més d’un li pugui semblar extrany, en la maduresa de les seves lletres.

El talent de Doherty ja s’intuïa, encara amb uns certs tics postadolescents, massa hereus encara del punk, a “Up the Bracket” (2002), el primer treball de The Libertines, grup que va fundar a finals del noranta amb el seu amic Carl Barât i que assoliria el seu zenit amb “The Libertines” (2004), que matisa aquesta tirada cap al post- punk i el garage del seu primer treball, conferint-li un acabat molt més heterogeni i madur.

“Can’t Stand me Now“, “What Katie Did” o “What Became of the Likely Lads” suposen un pas endavant en el so brut del seu primer treball sense prescindir però, de la certa irreverència marca de la casa. Enaltit per la crítica i considerat per molts un dels grans discs dels darrers anys, va suposar la seva consagració dins l’escena musical independent britànica, que demanava a crits aire fresc després de la gradual enfonsada del fenomen Brit-Pop.

Malgrat estar passant per un gran moment a nivell musical, la relació entre Doherty i la resta del grup ja estava deteriorada abans que “The Libertines” sortís a la venda: El consum creixent de drogues per part de Doherty va crear una tensió progressiva amb els altres membres del grup, especialment amb Barât, que va culminar amb el robatori de Doherty a casa del seu amic, delicte que li va costar dos mesos de presó i que, tot s’ha de dir, va contribuir a enaltir encara més el mite. Malgrat trobades ocasionals, The Libertines s’havia acabat i naixia Babyshambles, el nou projecte de Doherty sense Barât.

Tot i haver intentat rehabilitar-se, Doherty continuava amb els seus excessos i el primer treball de Babyshambles, se’n va ressentir. “Down in Albion” (2005) és un disc avorrit, cansat d’escoltar i poc radiable, amb un Peter baix de forma del que només poden sortir del tot indemnes temes com “Fuck Forever” o “Killamangiro“.

Potser les males crítiques el van esperonar perquè “Shotter’s Nation” (2007) apunta ja en una direcció diferent i malgrat estar encara molt lluny de l’època daurada amb Barât, recupera, en certa manera l’esperit del seu primer treball amb The Libertines, deixant intuir, encara tímidament, traces del que arribarà a ser, dos anys més tard “Grace/
Wastelands“. Temes com “You talk“, “Delivery” o “There She Goes“, ens fan reconèixer el Pete dels primers temps.

“Grace/Wastelands” (2009), el seu darrer treball, és un disc complex tant a nivell líric com a les melodies. En ell, Doherty desplega totes les seves influències literàries i musicals i s’envolta de gent com l’incansable productor Stephen Street (una mena d’àngel guardià) o l’ex-Blur Graham Coxon a la guitarra, aportant positivisme en certs temes com “Last of the English Roses“. Destaca la col·laboració de Dot Allison (One Dove) a “Sheepskin Tearaway“, una de les millors peces del disc, o la complexitat lírica de “Salomé“.

En general, “Grace/Wastelands” és un disc menys fosc, que sembla tancar una etapa de negativitat que traspassava les fronteres d’allò personal i que es deixava sentir massa en el pla musical.

No espereu trobar-hi The Libertines. No espereu trobar-hi Babyshambles. Ara és en Peter, desplegant en solitari tots els seus encants de frontman. Els encants que esperem trobar en pocs dies a l’Apolo. Creuem els dits.