Quan algú parla de vampirs immediatament ens ve al cap la imatge del vampir per excel·lència, això és: Dràcula, la creació més coneguda de Bram Stoker que fou publicada el 1897. Segurament és la versió del mite vampíric que ha estat més imitada i que ha acabat esdevenint la referència cultural del que envolta el món dels xucladors de sang. Però així que comencem a investigar, comprovem que les llegendes de vampirs són comunes a diferents pobles i cultures, i que els seus orígens se situen a les societats Mesopotàmiques de fa més de 4000 anys. De fet, trobem mites vampírics a Egipte, a la India, a les societats precolombines…
El consens, però, és establir el naixement i la transmissió del mite tal com l’entenem en l’actualitat –sense relacionar-lo amb cap divinitat concreta—a les caravanes que viatjaven per la ruta de la seda d’est a oest fins la Mediterrània. A la zona dels Carpats la llegenda es consolidà i impregnà la societat molt més que en d’altres indrets. Segurament per això la paraula que fem servir per designar els éssers que s’alimenten de sang és d’origen serbo-croat, tot i que a nosaltres, els catalans, ens arriba a través del francès: vampire.
Però, què és un vampir? Un vampir és un ésser que per sobreviure necessita alimentar-se de la sang de persones vives. Aquesta és la característica comuna a tots els vampirs, tot i que existeixen moltíssimes variants: n’hi ha els que poden sortir de dia sense que la llum del sol els afecti, n’hi ha que poden dominar els elements de la naturalesa, n’hi ha que es poden transformar en boira… però tots tenen la particularitat de pertànyer al món dels no-morts, és a dir, d’estar entre el món dels vius i dels morts –potser, juntament amb la particularitat de ser éssers malvats amb aparença humana, un dels aspectes que més terroritzen als vius—A més, com veurem, posseeixen una força hipnòtica, un magnetisme del qual és difícil sostreure’s i que té molt a veure amb els prejudicis morals i els desitjos sexuals “inconfessables”.
En aquest article intentarem comparar l’obra de Stoker amb una, que suposadament li serví d’inspiració, titulada La núvia de Corint i escrita per Goethe el 1797. Aquesta és un poema de 197 versos i està formada amb una sèrie d’elements que es repetiran a les dues obres i que són l’eix vertebrador de la majoria de treballs vampírics: la mort (o la no-mort), la sang i el desig sexual.
Goethe situa l’acció a Corint, concretament a una època convulsa socialment. L’època en què el cristianisme comença a despuntar per sobre de les demés religions paganes, i el lloc en què Sant Pau es dedicà a convertir molts pagans al cristianisme (57 dC). Aquest fet és important perquè el que l’autor alemany pretenia amb La núvia de Corint era fer una crítica al cristianisme. I ho fa d’una manera molt eficaç ja que a l’any de ser publicada creà una gran controvèrsia. El fort component eròtic i el fet que el no-mort que busca el seu amant nit rere nit fos una dona, havien d’atiar encara més la polèmica. Els protagonistes són també dos joves amants amb final infeliç. Ella, filla de cristians conversos, considera que les pregaries de la seva mare són fruit d’una religió estranya i falsa. Per això la mare, intolerant, la matarà. I per això ella tornarà del món dels morts, desafiant-la.
Contràriament al que passa a La núvia de Corint, a Dràcula el protagonista malvat és un no-mort del qual no se n’especifica l’origen. Sabem qui és, com és i on viu però no sabem d’on ve exactament. Sí que es menciona el passat heroic de la seva família que era, pel que sembla, defensora a ultrança dels drets nacionals del seu país, Transilvània. Però res més. Com arriba Dràcula a la situació de no-mort serà una incògnita pel lector. Arribats a aquest punt, ens sorgeix doncs la possibilitat d’assenyalar una altra diferència entre les dues obres: a la primera la finalitat era dur a terme una crítica social. A la segona, com a molt, trobarem pinzellades pseudo-reivindicatòries dels nacionalismes europeus de l’època que, no ho oblidem, era l’època en què sorgiren els sentiments nacionals tal i com els entenem ara.
Els arguments
A La núvia de Corint, un hoste s’allotja a la pensió dels pares de la noia vampir, la qual sembla que va ser assassinada per la seva mare en veure que la filla no volia convertir-se al cristianisme. A les nits, la noia no-morta surt del seu llit sota la terra per veure’s amb el jove nouvingut. Una d’aquelles nits d’amor, la mare els descobreix i és testimoni de l’amenaça de la filla, qui assegura que sortirà totes les nits de la seva no-vida per beure la sang dels homes que se li creuin en el seu camí.
A Dràcula s’explica la història d’un noble transilvà que vol traslladar-se a viure a Londres en busca de sang. El comte traça un pla que el conduirà, després d’un fantàstic viatge per mar, a la capital anglesa. Però el que havia de ser un procés senzill es veu obstaculitzat per un aprenent d’advocat, la seva dona Mina, tres cavallers anglesos i un expert en no se sap ben bé què, que està al cas de les novetats científiques, la hipnosi i els fenòmens paranormals, i que serà el que acabarà amb la vida del vampir. Dràcula arribarà a Londres però allà, acorralat, es veurà obligat a desfer el seu viatge. Durant tot aquest periple, Mina anirà transformant-se en vampir degut a les visites que rep del comte a esquenes de qui l’estimen. El final serà un final feliç en el sentit que els homes protagonistes podran deslliurar-se del no-mort i així, de retruc, salvar-li la vida i l’ànima a Mina.
En aquest moment, el lector curiós s’estarà preguntant: però Dràcula no estava inspirada en el personatge històric homònim? La resposta de la crítica no és unànime. Mentre hi ha qui diu que es basà en la vida d’aquest noble eslau, hi ha qui opina que Bram Stoker simplement n’agafà el nom perquè li agradava la seva sonoritat –de fet, Dràcula vol dir diable—i que, per tant, en el moment d’escriure l’obra l’autor no coneixia la llegenda de Vlad. Tan sols el sabia situar en el mapa perquè havia llegit alguna cosa sobre el seu castell, tal i com demostra una carta que Sotker envià a un amic. D’altres estudiosos afirmen que per escriure Dràcula l’autor s’havia inspirat en un xuclador de sang del folklore dublinès anomenat Deargdue i que li havia arribat de mans del pare d’Òscar Wilde, William Wilde.
Sigui com sigui, tenim un element comú a tota literatura vampírica: la necessitat de sang com a supervivència. Els autors que trien el tema del vampirisme juguen amb la doble maldat dels seus personatges. És dolent ser assassinat però pitjor és una lenta mort i la pèrdua de la possibilitat del descans etern a canvi de la no-mort. I per si no fos suficient, el motiu de tot plegat és un motiu egoista: la pròpia supervivència del vampir.
El desig sexual
A l’inici d’aquest article dèiem que hi ha tres eixos comuns a totes les obres vampíriques: la presència dels no-morts, la sang i el desig sexual. Aquest darrer aspecte ha estat molt estudiat, sobretot per la psicoanàlisi ja que es creia que els vampirs no eren res més que la representació d’un mateix en la vessant menys acceptada per la societat. De fet, Bram Stoker era un gran entusiasta de la psicoanàlisi, el mesmerisme i la hipnosi, i durant l’època que li va tocar viure Londres era plena de societats dedicades a aquests afers. Els especialistes argumenten que un vampir no pot tenir desitjos perquè no és una persona humana. Per tant, aquest seria només la projecció que la persona atacada fa de les seves pròpies passions ocultes –i i segurament la justificació de la impossibilitat de veure’s reflectits en un mirall. La literatura de vampirs estaria girant, doncs, entorn dels desitjos i de retruc de la seva repressió.
“Mesclem l’alè i besem-nos!
Que sigui un devessall d’amor!
És que no t’encens ni em sents a mi inflamar-me?”
La núvia de Corint
“La formosa jove s’agenollà i s’inclinà sobre meu, amb maligna satisfacció. Hi havia en ella una voluptuositat deliberada que era a l’hora excitant i repulsiva, i quan va arquejar el coll va arribar a llepar-me els llavis com un animal, fins que vaig poder veure a la llum de la lluna la humitat que li brillava en els llavis escarlates i en la llengua vermella amb la que es llepava les dents vermelles i punxegudes. El seu cap baixava cada cop més… vaig tancar els ulls en èxtasi i vaig esperar.”
Dràcula
Les referències en clau sexual serien tantes, sobretot a Dràcula, que és impossible enumerar-les. Segurament per això és un mite, el del vampir, que lluny d’esgotar-se ha anat canviant i adaptant-se als temps moderns. Cíclicament sorgeixen noves manifestacions artístiques que en parlen. Sense anar més lluny, tenim Anne Rice o les darreres sagues vampíriques que fascinen els adolescents.
Hem fet una breu repassada a dues de les obres més significatives dins del món dels vampirs. Hem triat dues obres que contemplen el mite des de perspectives diferents perquè han estat escrites en èpoques allunyades i perquè pertanyen a gèneres també diferents: poesia i novel·la. Hem vist que si la de Goethe era una obra crítica amb la societat que representa la dualitat cristianisme-paganisme, la de Stoker era “simplement” un relat de terror. Però un cop analitzats els elements més rellevants hem d’arribar a la conclusió que les diferències són ínfimes perquè, en el fons, el tractament del vampirisme és el mateix. De fet, no pot ser d’una altra manera perquè, amb vampirs o sense, els homes i les dones hem canviat ben poc de Goethe ençà. I la literatura vampírica és això: homes, dones, desig, repressió… El de sempre.
- Vampirs romàntics
- Vampirs: El vampir clàssic
- Vampirs: de Bram Stoker a Coppola
- Vampireses
- Dues visions del vampir: de Goethe a Stoker
- Petits vampirs i dhampirs
BIBLIOGRAFIA
- Arre, Montserrat, “Vampiros: los Moradores de las Tinieblas. Clasificación Vampírica según Origen y Características” [consulta en línia] http://www.monografias.com/trabajos24/vampiros/vampiros.shtml#mujer
- Belmonte Trujano, C.A. ; Castillo Medina, L. “La novia de Corinto: la expiación del pagano” [consulta en línia] www.uam.mx/difusion/revista/julio_agosto2005/13_25.pdf
- Monseny Bonifasi, José, “Drácula y Edipo” [consulta en línia] www.aepcl.org/doc/dracula_%20y_edipo.doc
- Stoker, Abraham, Dràcula, Anaya, Madrid, 2002
- Olcina, Emili, El llit sota la tomba. Antologia de la narrativa de vampirs. De Goethe a Scott Fitzgerald, 1797-1927, Laertes, Barcelona, 2003
Si voleu aprofundir els vostres coneixements sobre Dràcula i el mite del vampir, us recomano aquest destacat assaig de Clive Leatherdale, recentment traduït al català: “Dràcula. La novel·la i la llegenda”