2 de 3 a l'especial Kosmopolis 2011

Kosmopolis ha començat de manera oficial una mica més tard de les set de la tarda amb les paraules de Josep Ramoneda, director del CCCB, i Juan Insua, director del festival. Ramoneda ha destacat el paper de Kosmopolis com “la máxima expressió de l’aposta del CCCB per la literatura, literatura com a coneixement, creació, experiència i relació”. Entre d’altres coses, també ha comentat que les activitats al Hall Proteu se celebren en aquesta edició en el nou espai del CCCB, el Teatre, recentment inaugurat Juan Insua ha destacat les virtuts del festivals, els seus principis i la incorporació de diferents disciplines a l’hora de tractar la literatura, sempre intentant incloure tots els nous llenguatges.

La Trieste de Magris

Kosmopolis 11 Triestre Claudio Magris

Hem començat la nostra experiència a Kosmopolis visitant aquesta exposició que pretén recrear la ciutat de Trieste i la seva relació amb Claudio Magris i altres autors que van tenir el seu origen a la ciutat. En una instal·lació molt original podem experimentar la bora (el vent que bufa a la ciutat), veure les roques típiques de la seva costa, sentir la il·lusió d’estar a la Piazza Unitat o a la sala d’estar de Magris, gaudir amb les reproduccions del Caffè San Marco i la llibreria Antiquaria, o fins i tot trobar-nos entre les parets blanques d’una de les cel·les del psiquiàtric San Giovanni, on va passar els seus últims dies un pintor de Trieste, Vito Timmel, de qui parla Magris en la seva obra ‘La mostra’. A més, moltes fotografies, mostres cal·ligràfiques de Magris, obres d’altres autors i detallades explicacions de la ciutat arrodoneixen una exposició molt interessant i original.

Kosmopolis 11 Triestre Claudio Magris

L’encant de la transmissió

Wajdi Mouawad (Beirut, 1968), creador de la “Tetralogia de la identitat i la memòria” representada internacionalment (Littoral, 1999; Incendies, 2003; Fôrets, 2006; i Ciels, 2009), ens ha presentat una conferència en la que ens ha parlat de com crea i que fa que l’interessi transmetre. En una elaboració interessant, tot i que mancada d’un tancament a l’alçada per falta de temps, Mouawad parteix de dos eixos principals per construir el seu discurs: dos exemples d’infantesa (les matemàtiques que el seu germà li ensenyava i la tragèdia de la guerra civil al Líban) i la manera que té de relacionar-se amb l’escriptura (orgànica, amb les idees formant-se poc a poc i contínuament discutides amb les persones del seu voltant, principalment els intèrprets de les seves obres de teatre). El seu discurs ha desembocat en un projecte que té amb un grup de 50 joves que s’embarcaran en un viatge per cinc ciutats diferents durant 5 anys per tal d’anar successivament aprenent del món que els envolta. Mouawad està segur que així entendran la seva manera de crear i transmetre perquè l’autor entén la creació i la transmissió sorgides de l’experiència i la comunió amb el voltant; tal i com ell mateix ha comentat, “la millor manera d’aprendre la idea de casa és estar perdut al mig d’una tempesta de neu, d’aquesta manera la idea d’un sostre és totalment entesa”.

Kosmopolis Mouawad

Anticipar i crear

Ian McEwan i Jorge Wagensberg han pujat a l’escenari sense cap tipus de presentació prèvia, tot i que en realitat no feia falta. Tota la gent que omplia la sala tenia perfectament clar a qui anava a veure tot i que potser estaven menys clars els camins que seguiria la conversa. La idea era, partint de la novel·la ‘Solar’ de McEwan, parlar de la connexió entre els móns literari i científic, i, relacionat amb ells, també del canvi climàtic, tot i que aquesta part no ha estat tocada per cap dels protagonistes.

Wagensberg i McEwan han parlat com parlen dos amics que estan sopant, tractant de reproduir una conversa que havien tingut la nit abans. Aquesta era la seva intenció i ho han aconseguit, si fem cas de les reaccions del públic. Els dos han volgut fer un recorregut per les relacions entre literatura i ciència, les coses que les separen i les que les uneixen i s’han parlat de temes tan inconnexos però tan relacionats com la bellesa d’una equació com a expressió comprimida de realitats universals, la diferent aplicació de la idea de progrés a les arts i a les ciències, el concepte d’error o el fet que els artistes poden passar per cultes sense saber de ciència i els científics són més qüestionats quan no coneixen Shakespeare. En resum, una conversa molt interessant, plena d’anècdotes i d’una gran complicitat entre els dos autors i també amb el públic.

En aquest especial<< AnteriorSegüent >>

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies