Misterios de Lisboa
7Valoració

Semblava que no, però finalment sí. “Misterios de Lisboa” tindrà vida comercial (no sabem si longeva) a les sales d’arreu d’Espanya. Amb una versió per a televisió de sis hores (dividides en sis capítols), la que s’emet en pantalles no es queda enrere, amb gairebé 4,5 hores de metratge, i ens arriba després de guanyar el Premi Louis-Delluc a la millor pel·lícula francesa de 2010 i la Concha de Plata al millor director en el Festival de Sant Sebastià, però ens arriba sobretot gràcies a la bona acollida no només per part de la crítica, sinó també per la sorprenent recepció per part del públic francès. Sorprenent pel seu increment de públic sense gaires promocions. Amb només 12 còpies el primer cap de setmana, a l’octubre de 2010, el boca a boca ha fet que el número de còpies augmentés i arribés a d’altres racons lluny de la capital. Nou setmanes desprès de la seva estrena, amb una trentena de còpies, el film supera els 50.000 espectadors. Una llarga vida en sales gràcies entre d’altres coses a que aquestes còpies de “Misterios de Lisboa” són únicament digitals i permeten a les sales conservar-les més temps i re-programar sessions.

El film, dirigit per xilè fincat a França Raúl Ruiz, adapta les novel·les de Paolo Branco per acompanyar a Pedro da Silva, l’orfe protagonista del film, en el seu viatge existencial que l’ajudi a definir la seva identitat. Identitat definida d’altra banda també pels personatges que es creuen en aquest viatge, com el pare Dinis, un descendent de llibertins convertit en heroi defensor de la justícia, una Comtessa embogida per la gelosia sedent de venjança o un pròsper home de negocis que misteriosament va fer fortuna com a pirata sanguinari.

Tota una col·lecció de personatges retratats de manera tant profunda que el film a d’allunyar-se de l’estructura típica del cinema per adoptar una de més literària., on cada personatge ve acompanyat per la seva pròpia història i cada una d’aquestes històries afegeix una nova peça al puzle que conforma la trama principal. Una manera d’estructurar el film, en una mena d’espiral, qua ha estat comparada per molts crítics per la utilitzada per Christopher Nolan a “Origen”, considerant fins i tot “Misterios de Lisboa” encara més recargolada, però no se jo si resulta un pèl exagerada tal comparació.

El que sí queda ben clar en el film és el bon saber fer de Raúl Ruiz amb la càmera i els seus plans-seqüència, amb els que atorga a la posada en escena un gran poder expressiu que contrasta i alhora complementa els “silencis”, utilitzats aquí com el temps mort que omple de nostàlgia, de passat, de fascinació per la mor,t i fins i tot de reaccionària retòrica, una història necessitada d’un temps forçosament lent.

Tot i així, i malgrat que la versió cinematogràfica (segons el director) profunditza més en segons quins aspectes, val a dir que l’experiència del seu visionat no resulta del tot gratificant, i és que el seu ritme no és gens compatible amb una butaca en una sala fosca durant 4,5h. Resulta com un bon llibre que ens han forçat a llegir d’una tacada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies