Ahir a l’Apolo tocaven dos grans debuts: el dels californians Crocodiles i més tard el dels britànics White Lies. El dels primers tenia clar que no me’l volia perdre i estic segur de que tornaran com a cap de cartell perquè potencial no els falta.

Des d’abans de les 21:00 la sala s’anava omplint i prenent forma i finalment a l’hora prevista els cinc membres dels Crocodiles saltaven a l’escenari de l’Apolo, amb una rebeldía estripada, una antítesi, adrenalina pura en què la bateria trencava el ritme, liderant el so com si es tractés d’un mestre d’orquestra. En tres paraules: rebels, cruels i autèntics.

Quan s’acostaven les 22:00, la major part de la gent que ja omplia la sala lluitava pacíficament per trobar el seu lloc i, com si d’un procés natural es tractés, els més alts s’apropaven a l’escenari mentre els més baixos es colocaven entre la resta intentant trobar una bona ubicació. S’apropava el moment dels White Lies, grup que va començar la seva carrera musical al 2006 sota el nom de Fear of Flying. Un any després i farts de ser ignorats, la banda que van muntar els seus membres en els seus anys d’institut faria un canvi de nom i un gir cap a les obscures essències del post-punk. Quan arriben a Barcelona, tenen a les seves esquenes l’èxit del seu primer álbum “To lose my life” amb el que alguns, especialmente la prensa musical británica, els va considerar el grup revelació del 2009.

Ahir venien ja amb nou disc, “Ritual”, publicat el 18 de gener i produit per Alan Moulder (Smashing Pumpkins, My Bloody Valentine,…) i amb l’èxit d’haver aconseguit esgotar fa setmanes les entrades pel concert que faran a Madrid aquesta nit. Dades importants però, com tot, qüestionables.

Arrenquen el concert amb “A place to hide”, ensenyant el seu costat fosc marcat de tons grisos; música carregada d’elements forts entre els que sortia des de les entranyes la veu del cantant amb un “come on let me in” en una afinadísima tornada. Estava, si no és arriscat dir-ho, davant de la “Familia Adams” del rock, i m’ho han confirmat just després de sonar el primer single del nou disc “Holy Ghost”.

White Lies

El públic escoltava amb atenció aquestes cançons que parlen de mort i compassió, mentre Harry McVeigh, el vocalista, llençava gestos soberbis amb la seva mà dreta demanant a la gent el reclam de la seva importancia. Harry no es movia gaire en l’escenari, com si estigués concentrat en una missió a cumplir. Havia arribat el moment extrany de la nit, quan sonava la cançó “Streetlights”, i he tingut la sensació de que se’ls veien les costures al temes, massa deutors d’una producció massa evident, intentant transmetre massa profunditat en la veu de Harry. Em perdia en aquestes lletres de contingut dramàtic i obscur mentre més endavant una parella compartia el seu primer petó. La temperatura máxima del concert es va assolir amb “Death”, mentre alguns pujaven a les espatlles dels altres i la resta s’esforçava per mantenir els braços aixecats.

El so i l’acústica del concert d’ahir van ser simplement perfectes i les vibracions rebotaben al sostre de la Sala Apolo inflamant aquestes batudes constants. Però la realitat és que tots esperavem més del concert i del seu últim álbum, del que encara rescataren “Bigger than us”, la última cançó de la nit. Després de que el seu álbum debut fos número 1 a les llistes britàniques, les expectatives eren altes, però hi ha raons per pensar que aquesta banda podría ser només un producte més de la industria musical británica. I tot i així, en el seu directe es van fer mereixedors de la meva admiració en particular i de la del públic en general. Seria incoherent si els comparés amb The Killers, perquè aquests disten del seu so i perquè White Lies mantenen un substrat massa corrosiu pel pop-rock; però s’hi assimilen en essència perquè sembla que saben a qui volen arribar. Al final, ¿què passaria si després de 1 hora i 40 minuts de concert tot plegat no passés de ser una White Lie?

Setlist
1. A Place to Hide
2. Holy Ghost
3. To Lose My Life
4. Strangers
5. E.S.T.
6. Is Love
7. The Price of Love
8. Streetlights
9. Farewell to the Fairground
10. Peace & Quiet
11. Bad Love
12. Death

Bisos:
13. Unfinished Business
14. The Power & The Glory
15. Bigger Than Us

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada