Garry Winogrand – Women are Beautiful

A Barcelona se’ns presenta l’oportunitat de poder gaudir de la fantàstica exposició “Women are Beautiful” del gran fotògraf americà Garry Winogrand (Nova York, 1928- Tijuana, 1984). Winogrand va ser un dels pioners de l’anomenada Street Photography i renovador de la fotografía nord-americana del segle XX.

Winogrand va començar la seva carrera professional amb el fotoperiodisme però amb el temps va anar abandonant paulatinament el discurs d’aquest mitjà, on la denuncia social i la presa de posició respecte del subjecte fotografiat en són trets distintius. Winogrand, influenciat primer per Walker Evans però sobre tot per l’obra de Robert Frank, adopta un discurs molt més distant però alhora descriptiu. No busca la narrativa en la seva fotografia. Busca l’espontaneïtat de les imatges captades en moments de la vida pública nord-americana. Les seves fotografies rarament tenen un únic centre d’interès. Les hem de recórrer en tots els seus plans i buscant allò que també apareix als marges.

La sèrie “Women are Beautiful” apareix l’any 1975 data en que es publica el llibre del mateix títol i consta de les 85 fotografies que es presenten a l’exposició de Barcelona i que són col·lecció de Lola Garrido. Les dones que fotografia Winogrand als carrers de Nova York ens mostren dones que l’esquiven, que li somriuen, que no el veuen, que fan confidències a les companyes, que el desafien, que mengen gelats, que parlen des d’una cabina telefònica, que passegen gossos, que s’asseuen en bancs d’un parc, que passegen, que seuen a l’autobús… Però sobre tot, ens mostren les dones dels anys 60 que poc a poc es van transformant i alliberant interior i exteriorment. Dones que es troben bé amb si mateixes, que gaudeixen del moment que estan vivint. Les fotografies traspuen l’energia del moment, dels canvis que s’estaven produint i de les experiències noves impensables fins aleshores. Dones amb actituds. Dones que senzillament prenen consciència de si mateixes. I Winogrand s’ho mira darrera del seu objectiu com a espectador aparentment casual.

Les fotografies són magnifiques. Tenen mil nivells de lectura. Des del pensar com les va poder fer, doncs algunes capturen la immediatesa d’un moment efímer, a voler saber més del moment capturat, a reflexionar sobre la força de les dones retratades. La decisió amb la que creuen carrers, potser com a metàfora de la transformació social que les ha dut a la imatge captada. I La petita sospita d’enveja per creure veure en moltes de les seves mirades una autoafirmació conscient que potser s’ha perdut a l’actualitat. Especialment si com a companyes del recorregut per l’exposició et trobes adolescents fent un treball d’institut que únicament són capaces de veure-hi coses com: “ui, aquesta noia té cel·lulitis” o “apa, a aquesta noia se li veuen els mugrons”. Les dones retratades semblen estar per històries molt més interessants que per aquestes foteses. Tenen pressa per esprémer el màxim de la vida i del gran moment que els ha tocat (en sort) viure.

Com va dir Garry Winogrand: “I don’t know if all the women in the photographs are beautiful, but I do know that the women are beautiful in the photographs.” (En referència al seu llibre, “Women Are Beautiful.”)