La dona que va ser nòvia de Jeff Buckely, que ha col•laborat amb noms tan destacats dels panorama musical com Lou Reed, Antony & The Johnsons, Scissor Sisters, The Guillemots o Rufus Wainwright actua per a presentar-nos el seu nou àlbum, Deep Field.

Teloners: The Two

Vaig poder sentir, per problemes logístics, només les 4 últimes cançons de The Two, la banda de la filla de Philippe Stark i el fill de Jean-Michel Jarre. No els havia sentit mai, i la impressió va ser molt i molt positiva. Sobretot assenyalar el seu savoir faire dalt l’escenari, on només amb l’ajut d’una guitarra acústica i unes veus melodioses i que conjunten a la perfecció, van posar la mel a la boca del que, presumptament havia de venir després. La sala estava encara molt freda i poc receptiva amb ells, però això no va treure que les peces que van tocar (les que jo vaig poder sentir almenys) fossin molt més que dignes.

I ara tocava sentir Joan Wasser, altrament coneguda com Joan As Police Woman, en homenatge a una sèrie policíaca dels anys 70 que protagonitzava Angie Dickinson. Wasser, que va presentar el seu primer àlbum amb 36 anys (després de col·laborar amb nombrosos artistes i, animada pel propi Rufus Wainwright a que presentés el seu primer projecte personal, Real Life, al 2006) venia ara per ensenyar en directe el seu tercer treball, en paraules d’ella mateixa, molt més ple de llum i vitalitat que els anteriors, de caire més introspectiu.

Francament, al concert això no es va notar gaire. Concert tranquil amb “explosions” puntuals, amb només la pròpia Wasser (conjugant guitarra i sintetitzador segons el tema), un bateria i un altre sintetitzador a sobre l’escenari. El so de la sala Apolo no va ajudar, potser, a crear el clima adequat pel concert, ja que la veu de Wasser se sentia distorsionada en molts moments, ella que es caracteritza precisament per tenir una veu soul blanca d’allò més atractiva. Això sí, Joan ens va demostrar que és capaç de cantar i alhora estar mastegant un caramel (per la veu?) sense que això sigui problemàtic. The Magic va ser un dels millors moments de la nit pel meu gust, i The Human Condition (totes dues de l’últim disc, que va ser el que va predominar) un dels més fluixos.

L’actitud poc comunicativa de l’artista no va aconseguir crear un clima càlid (malgrat els incondicionals, que els hi havia) a l’aforament (poc més de la meitat) de la sala Apolo. Enfundada en un vestit de cuir negre amb una mena d’esgarrapada oberta a l’esquena, la seva actitud no era tan roquera com suggeria el vestit, i sí molt més pausada. És cert que les lletres de l’últim disc són més lluminoses i positives que les dels anteriors, però en opinió meva, això no es va transmetre del tot a l’escenari, on va fer una actuació pulcra però amb poc sentiment i que no transmetia massa a l’audiència. Potser els problemes de so, I això només és una suposició, venien donats pel fet que Wasser tingués dos micròfons a cada instrument, tant si tocava els teclats, a la banda dreta de l’escenari, com si agafava a la guitarra just al mig del mateix. Potser aquesta doble amplificació no la va ajudar. O potser no tenia res a veure, però sorprenentment, The Two sonaven millor que la pròpia Joan As Police Woman.

Web oficial:

Setlist:
1.- Nervous
2.- The Magic
3.- The Action Man
4.- Flash
5.- Run For Love
6.- Human Condition
7.- Kiss The Specifics
8.-Chemmie
9.- Forever And A Year
10.- I Was Everyone
11.- It's Possible
12.- Human Condition (Solo)

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada