En el centro de la tormenta
6Valoració

A qui li agradi mínimament el cinema, aquesta història li sonarà massa, un autor d’èxit crític i/o de públic, d’origen europeu o asiàtic, viatja als Estats Units per realitzar un film amb capital americà. Després de les primeres il·lusions i els comentaris esperançadors en les revistes especialitzades, els problemes amb els productors comencen a sorgir. El resultat? Que la crítica europea no li dóna suport, que s’estrena el film amb el muntatge final que l’autor no volia, que el públic americà no sap qui és aquest senyor i ningú veu el film i, en definitiva, acaben sent obres menors o fallides.

Encara que no sabríem dir les raons exactes del que va passar en aquesta ocasió, és evident que és un film menor en la contrastada, encara que irregular, carrera del director frances. Tavernier ja havia demostrat la seva destresa amb el noir (“L. 627“), ja havia adaptat notablement a un exitos escriptor de novel·la negra (en aquest film de James Lee Burke, a “Coup de Torchon” el gran Jim Thompson) i és una obvietat parlar que en la dilatada carrera del director de “L’Appat” ja s’haurà trobat amb problemes de producció de tot tipus com per no solucionar-los. Així que la raó dels problemes de guió i de ritme que es poden apreciar a simple vista, imagino, es pot trobar en la meravellosa descripció que va fer Fernando Trueba sobre el sopar anterior als Oscars de l’any 1993 en què es va discutir sobre els eterns privilegis autorals dels directors europeus i els avantatges de producció dels directors americans.

No parlaré massa sobre la trama, ja que es tracta d’un film noir i la importància rau en descobrir els fets i les pistes. Només dir que el descobriment, en paral·lel, d’una prostituta esquarterada i de l’antic cadàver d’un negre, en la Nova Orleans post Katrina, porten al cavallerós detectiu Dave Robicheaux a remoure el present i passat dels seus conciutadans. La qual cosa serà una font de problemes tant per a ell mateix com per als que més estima.

I és en el guió on trobem els problemes més significatius del film, adaptació de Jerry i Mary Olson Kromolowski (autors d’altra banda d’un guió meravellós, també adaptació, “El jurament” dirigit per Sean Penn). Molts dels secundaris de la novel·la per espai argumental no haurien de sortir, el recurs dels fantasmes surenys no hauria de tenir tanta importància i es fa massa èmfasi en la bondat de Robicheaux (genial, un cop més, Tommy Lee Jones). Encara que repartim les males decisions entre els guionistes i el director, ja que en certa manera es perd en l’homenatge (actuen en papers de certa intranscendència el gran blues man Buddy Guy o el guionista i director John Sayles) deixant una mica de banda la rellevància que certs secundaris poden aportar a la trama.

I fins aquí els aspectes negatius de l’obra, perquè fora dels clars defectes que s’observen, qui signa aquest article va gaudir molt d’aquest film. Els actors estan còmodes i, especialment John Goodman, se’ls pot veure en alguns registres molt interessants. El film està molt ben fotografiat per Bruno de Keyzer. Es elegant, sense estridències, clàssica. L’elecció de les localitzacions és envejable i el conjunt forma un harmoniós i imperfecte film de gènere negre.

I és que, si es deixen portar una mica per la trama, empatitzen amb els personatges i gaudeixen de la ocasió de veure una pel·lícula petita, modesta, un noir com els d’abans. Sortiran amb un somriure del cinema, els hi asseguro.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies