L’Auditori ens va sorprendre aquest dissabte amb una exquisida proposta on es va combinar magistralment música i cinema: la projecció de la pel·lícula “El cavaller de la rosa”, dirigida per un dels autors fonamentals de l’expressionisme alemany, Robert Wiene, i alhora la interpretació en directe per part de la OBC, dirigida per Frank Strobel, de la música de Richard Strauss que va donar lloc al naixement del film.
Segurament, mai la relació entre música i cinema va ser tan intensa com al període del cinema mut. Molts compositors, com ara Prokofiev o el mateix Strauss, es van interessar per aquell nou llenguatge artístic fins que l’arribada del sonor va provocar que la música hagués de conviure amb altres sonoritats de caire més realista, donant lloc al concepte integral de banda sonora. Al període mut, es van compondre moltes peces musicals destinades a il·lustrar les imatges que apareixien en la gran pantalla, però en molt poques ocasions es va fer a l’inrevés. Un d’aquest pocs casos va ser el de “El cavaller de la rosa” (Der Rosenkavalier, 1925), una pel·lícula que va néixer per posar en imatges la música de Richard Strauss.
El director Robert Wiene –qui ja havia dirigit obres tan importants com ara “El gabinet del Dr. Caligari” (Das Kabinett es Dr. Caligari, 1920) o “Les mans d’Orlac” (Orlacs Hände, 1924) – va ser l’encarregat de fer lligar música e imatges, adaptant el llibret de la òpera còmica en tres actes del mateix títol, escrit per Hugo von Hofmannsthal al servei d’un Richard Strauss decidit a apartar-se momentàniament dels turments romàntics d’obres anteriors com “Salomé” (1905) o “Elektra” (1909) per donar un gir cap a la lleugeresa i la sàtira dels amors llibertins. Wiene, per la seva banda, va deixar enrere la boira expressionista apostant per una posada en escena més narrativa i diàfana, especialment reeixida pel que fa al treball de direcció d’actors que va donar moments de comèdia esplèndids com l’escena on els personatges assisteixen a una representació teatral on els seus estereotips són implacablement parodiats.
La música de Strauss es mostra especialment expressiva e irònica a l’hora de descriure còmicament al personatge del baró Ochs – un madur i poc atractiu aristòcrata decidit a casar-se amb una jove amb una important dot – a qui dedica un vals d’allò més burlesc . Els embolics amorosos esclaten quan la seva cosina decideix enviar-li com a cavaller de la rosa (l’encarregat d’anunciar la petició de matrimoni) a un jove de qui està enamorada, qui quedarà irremissiblement embadalit al contemplar a la jove i futura núvia. La obra recorda inevitablement les cuites romàntiques pròpies d’autors com Goethe, Sthendal o madame de Lafayette, mentre que la música d’Strauss adopta un aire inesperadament mozartià.
El director Frank Strobel -qui visitava per primer cop l’Auditori; ja aprofitem per dir que esperem que torni ben aviat – va brodar una versió modèlica d’aquesta versió orquestral de l’obra del compositor alemany. Sens dubte, Strobel era la millor opció per treure-li tot el suc a aquesta apassionant proposta: el director s’ha especialitzat com arranjador i director de peces musicals del període mut del cinema – des de les obres del expressionisme alemany o el cinema soviètic fins els slapsticks de Chaplin – assolint èxits notables com ara la seva reconstrucció de la música de Prokofiev per a “Alexander Nevsky” de Sergei M. Eisenstein.
La OBC va oferir una versió exuberant, magistral de la peça, donant nova vida a les imatges de Wiene i aconseguint fer reviure la sensació que devien tenir els espectadors dels anys vint al assistir a una experiència visual i sonora creada per dos genis com Wiene i Strauss. En resum, una experiència encisadora pels amants de la música i el cinema que esperem es pugui repetir ben aviat, amb altres clàssics del període mut.
Envía una resposta