Diuen que és una obra que reflexiona sobre la parella sota un rerefons d’intriga, però Petits crims conjugals és molt més que això. És una passejada pel més profund de l’ésser humà del segle XXI. Una passejada pel complex món de la comunicació entre les persones. O, potser, millor hauríem de dir una passejada per la incomunicació.

L’obra s’inicia amb uns crèdits projectats a la paret mentre una música intrigant va sonant. L’escenari és ocupat per una gran prestatgeria entaforada de llibres, un despatx i algunes cadires i sofàs. És un escenari teatral absolutament cinematogràfic.

El primer en entrar a escena és Ramon Madaula. S’hi passeja, encara amb música de fons, s’asseu a una cadira i es disposa a retallar un article. De sobte la foscor. I a partir d’aquest moment comença a desenvolupar-se l’obra que va augmentant en intensitat fins al final, sense cap esquerda.

Tant la Laura Conejero com en Madaula demostren la seva experiència dalt l’escenari amb una gran interpretació. Potser ell més que ella, però tant fa, perquè ambdós són els qui aconsegueixen que l’espectador passi l’hora i escaig que dura l’obra immers en la història. I això té molt de mèrit si tenim en compte que és un text dens. Però no dens en el sentit d’espès, sinó dens perquè és ple a vessar de grans pensaments i reflexions.

La necessitat de la mirada de l’altre per conèixer-nos és, segurament, l’eix temàtic central. El protagonista –un escriptor que ha perdut la memòria—ho diu en un moment del diàleg: “què trist haver de creure en l’altre per reconèixer-te a tu mateix”. Però no només es tracta de l’alteritat. D’aquest tema central en deriven molts d’altres: la soledat, la inseguretat, la por, l’amor i la seva data de caducitat (o no). Tot plegat presentat en capes superposades. Cadascú es quedarà a l’estrat que li convingui.

Mereix una menció especial la traducció que Sergi Belbel ha fet del text d’ Eric-Emmanuel Schmitt. Un diàleg fluid, un vocabulari ric i acurat, i una dicció gairebé perfecta, són un goig per les oïdes dels espectadors.

Per tot plegat és una obra que paga la pena de veure. La intriga està garantida i la bona estona també. Cordeu-vos, però, el cinturó de seguretat. Esteu a punt d’entrar a les ziga-zagues del món de la parella.

“Podries passar de mi perfectament mentre jo em sento incapaç de viure sense tu”.


“Estimar és irracional. És una fantasia que només pertany a la nostra època. No és pot justificar. No és pràctic”.


“Estic realitzant el somni de totes les dones: ensinistrar el seu marit després de quinze anys de vida comuna”.

[rating:4]


Es pot veure a: Teatre Poliorama
Text: Eric-Emmanuel Schmitt
Intèrprets: Laura Conejero (Lisa) i Ramon Madaula (Gilles).

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies