Imagina que estàs a casa teva. El teu lloc sagrat. El lloc on, en teoria, t’hauries de sentir més segur. I de sobte, uns desconeguts irrompen per la força, de la manera més violenta possible i sense pietat. Com reaccionaries? Aquesta pregunta la mira de respondre Miguel Ángel Vivas en el seu film “Secuestrados”.
Jaime, Marta i la seva filla Isabel, una família benestant, s’acaben de mudar a la una casa nova en una urbanització dels afores. Arribada la nit, una banda de l’Est irromp violentament en el seu habitatge. Objectiu: aconseguir el màxim de diners possibles al llarg de la nit.
Vivas posa en pantalla una por personal, i que, probablement, compartim la majoria de nosaltres si ens posem a pensar, el fet que uns desconeguts violin la privacitat de la nostra llar. I ho fa sense concessions, sense anàlisis psicològics, sense pietat i segrestant a l’espectador a la seva butaca perquè visqui el segrest d’aquesta família com si en formés part.
“Secuestrados” no aborda una temàtica nova. És fàcil trobar referents com “Els estranys” o “Funny games”. El que genera un fet diferencial i la converteix en un producte de qualitat a tenir en compte és, per una banda les magnífiques interpretacions sobretot dels actors que interpreten la família segrestada –i en especial Manuela Vellés, impressionant minut a minut – i la manera com el director ha dut la història tècnicament a la pantalla.
Aquest explicar els fets a través de 12 plans seqüència d’un 10 minuts on l’acció no s’atura, on no hi ha tall, on no es para ni retoca i es retalla fa que durant cada un d’aquests plans l’espectador no pugui fugir d’allò que està veient, que quedi atrapat a la butaca quasi sense respirar. D’aquesta manera fa viure a l’espectador tot allò i l’apropa a uns fets que sabem que poden haver estat reals, que pot haver passat a algú en alguna banda. “Secuestrados” sacseja, violenta i fa remoure inquiet a l’espectador.
“Secuestrados” és un film de terror. Però no un terror sobrenatural, irreal, que saps que és de pel·lícula. És un terror que sabem que arriba de la realitat i això encara el fa més inquietant. I Vivas no té pietat de l’espectador. No busca deixar-lo content, solucionar-ho d’una manera plàcida…serà implacable. Si aneu a veure-la només us quedarà deixar anar l’aire un cop hagi acabat tot i pregar perquè no haver de viure mai una experiència semblant.
Envía una resposta