Si el terme JASP (“Joven Aunque Sobradamente Preparado”) encara estigués de moda, Miguel Ángel Vivas i Manuela Vellés serien uns molt bon representants del terme. Aquesta setmana han presentat a Barcelona, “Secuestrados” un film d’alta tensió que ha anat recollint elogis i bones crítiques per on ha passat.

Una família acomodada acabada tot just de mudar, rep la intrusió a casa seva de tres individus encaputxats, disposats a prendre’ls-hi tots els diners que puguin. Durant una nit el terror s’apodera d’aquella casa.

El projecte de “Secuestrados” explica el seu director, Miguel Ángel Vivassorgeix d’una por que jo tinc a l’assalt a la llar. Una por que sempre he tingut. Jo crec que tots hem tingut por d’estar un dia sols a casa i pensar que algú ha entrat o que pot entrar algú. I aquesta por duu oculta una pregunta que m’he fet moltes vegades: com reaccionaria si em passés això? Si estigués a casa sol o amb els meus éssers benvolguts i vas a la cuina i de sobre, veus que ha entrat un desconegut. Vaig voler respondre’m a aquesta pregunta, a mi mateix i a tot el món que se l’hagi formulat algun cop”.

Vivas, però no volia respondre als seus dubtes amb un projecte de ficció convencional en format thriller. “Em vaig plantejar la pel·lícula totalment com una pel·lícula de terror. Els vaig dur el projecte a “Vaca films”, la productora gallega de “Celda 211” i estava convençut que em soltarien el “ja et trucarem” perquè és una pel•lícula de 12 seqüències, d’un terror extrem, d’una violència extrema i estava convençut que no anaven a voler produir-la. Però en comptes d’això van veure els meus treballs anteriors, vam tenir una xerrada, vam estar parlant de la pel•lícula i als dies em van cridar que volien entrar en el projecte

Precisament una de les curiositats del film i també una de les claus de què enganxi, com ho fa és que compta amb 12 plans seqüència d’uns10 minuts cadascun. “Aquesta pel·lícula tenia el handicap molt, molt complicat que era rodar-la sencera en 12 plànols. Ja de principi els productors m’ho deien, aquesta pel•lícula pot quedar molt bé i pot quedar molt malament i era la primera persona conscient d’això. Tenia clarissim que el més difícil era aconseguir els actors, perquè han d’estar en plànol 12 minuts, en acció 12 minuts, actuant i no solament actuant, no en una seqüència d’un diàleg, sinó duent la seva actuació al límit: atacs de pànic, carreres per la casa. És una pel•lícula molt física en la qual van haver baralles, manotades, caigudes al terra” explica de nou Vivas “En un pla de 12 minuts és molt complicat repetir, els actors han d’estar bé tot el temps. No em val dels 12, 6 minuts he estat molt bé, 3 minuts regular i 3 malament. No val gens. Teníem molt clar que havien de ser personatges molt creïbles. Jo no les tenia totes amb mi, no pels actors sinó per mi mateix com director”.

Aquests plans seqüència, que en ocasions es desdobleguen en la pantalla per a mostrar dues situacions que s’estan produint de manera paral·lela en la pel·lícula, han obligat als actors a realitzar un gran esforç, ja que no podien tallar l’enregistrament o solucionar els errors en la post producció.

Aquesta acció són 12 minuts de pla i el que hi ha és el que hi ha, després no pots dir aquesta frase la vaig a treure al muntatge…el que hi ha és el que queda. Si que utilitzo les escenes en els exteriors, en el cotxe com a contrapunt a la violència. Sabia fins quin punt pujar la tensió fins a tenir a l’espectador enganxat a la butaca i quan estirava massa la corda m’anava molt bé sortir a l’exterior, estar amb Fernando (Fernando Cayo que interpreta al pare de la família) i relaxar a l’espectador, per cinc minuts després tornar dintre de la casa.

La idea del pla seqüència ve amb la idea de segrestar a l’espectador amb la família. Els talls de pla acaben domesticant l’espai. L’espectador sàpiga o no sàpiga de cinema, sap que en el tall està el truc. A cada tall de pla la càmera deixa de rodar i l’actor s’ha anat a descansar o se li ha tornat a maquillar, s’han canviat les llums… Si no hi ha tall tot el que està passant, passa de debò i per primera i única vegada davant de l’espectador de la forma més realista possible.. si aconseguia atrapar a l’espectador des del principi al no haver tall, no existiria cap escletxa per on pogués escapar o desconnectar. Sabia que durant aquest pla seqüència l’espectador no s’anava a relaxar.” I funciona.

No ha estat un film fàcil pels actors que la protagonitzen ja que han tingut que donar-ho tot. De la seva feina a “Secuestrados” en parla Manuela Vellés a qui hem pogut veure a la televisiva “Hispania, la leyenda” i que està absolutament impressionant en el film. “M’ho vaig plantejar com un repte enorme, perquè no era una cosa que jo pogués assajar. No se sabia el que anàvem a donar fins al moment de rodar i era un risc que corríem i per mi era important la resta del repartiment perquè havien de ser actors que ajudessin molt, entre tots ens impliquéssim absolutament perquè tenia que ser de debò, havíem de contar un segrest de debò i podia sortir increïble o podia sortir molt malament” comenta l’actriu “va ser una aventura, si que assajàvem totes les accions, assajàvem els moviments, vam tenir un preparador físic a no sofrir aquests cops, per saber caure, aquest tipus de coses. Una vegada que va començar el rodatge ja va ser llançar-se de debò. Els actors vam jugar a viure-ho i a sentir l’experiència, a creure’ns-ho i era terrible perquè de debò venien aquests assaltants amb aquests passamuntanyes, i amb aquella violència. Van ser rodatges molt durs, de nit, de 6 de la nit a 6 del matí i era molt important estar molt concentrats i no sortir-nos mai pel tema dels plans seqüència”.

Vivas ha reconegut que el seu projecte té referències de directors com Alfred Hitchcock, John Casavettes i Brian de Palma, així com de pel·lícules com “Els estranys”, “L’habitació del pànic” o “Funny games” que aborden la mateixa problemàtica encara que amb recursos diferents.

Hitchcock deia en les seves converses amb Truffautt que si tu i jo estem parlant durant 10 o 15 minuts si durant aquesta conversa baixem la càmera i ensenyem que hi ha una bomba sota la taula podem estar 15 minuts parlat del temps o de qualsevol cosa nímia que vulguem que l’espectador estarà tot aquest temps en tensió perquè la bomba pot esclatar en qualsevol moment…la primera escena de “Secuestrados” atrapa al públic, després ja pots passar a mostrar la família normal, que el públic no es podrà relaxar, sap que en qualsevol moment la bomba ha d’esclatar.” I sí, esclata, just davant de l’espectador.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies