1 de 6 a l'especial Vampirs

Què són els vampirs? On van nèixer? Qui són? Com Són? Quan es celebren 80 anys de l’estrena del “Dracula” de Bela Lugosi, iniciem un especial en el que anirem repassant les facetes d’aquest mite. Un fenòmen supersticiós on conflueixen diversos aspectes relacionats amb la sang, la lúxuria i el poder, que ha donat pàgines i pàgines a la literatura, hores i hores al cinema i que des de fa uns pocs anys ha revolucionat el prime time a les televisions de tot el món. I com en totes les històries, fins i tot les de vampirs, hem de començar pel començament.

Característiques físiques i psicològiques generals

El comte Dràcula o Nosferatu és un vampir de segles d’antiguitat, bruixot i noble de Transilvània, que diu ser un Székely, descendent d’Atila. Viu en un castell mig enderrocat a les muntanyes dels Carpats, a prop del Pas del Borgo. A diferència dels vampirs del folklore europeu oriental, que són retratats com a éssers repulsius, com un cadàver, Dràcula traspua un vernís d’encant aristocràtic.

Mort i enterrat en una gran tomba a la capella del seu castell, Dràcula torna de la mort com un vampir i viu des de fa diversos segles en el seu castell amb tres vampiresses, aquestes anomenades “núvies de Dràcula”. Es relacionen íntimament i semblen tenir una semblança de família.

Encara que generalment es descriu com que té un fort accent d’Europa de l’Est, la novel·la original només especifica que el seu anglès parlat és excel lent, encara que té un estrany to. El seu aspecte varia d’edat. És descrit a principis de la novel·la com més prim, amb bigoti llarg i blanc, orelles punxegudes i dents esmolades. Està vestit tot de negre i té pèl al palmell de la mà. Jonathan Harker el va descriure com un home vell, “cruel” amb una veritable naturalesa bestial, on els seus ulls blaus s’encenen i la seva pell té una “pal·lidesa extraordinària.”.

A mesura que la novel·la avança, Dràcula es descriu com amb un aspecte més jove i no obstant això, l’observació de Jonathan Harker de Dràcula que és invisible al mirall suggereix que ell és essencialment immaterial.

El Comte Dràcula és retratat amb moltes habilitats sobrenaturals diferents. Té una força física que, segons Van Helsing, és equivalent a 20 homes. L’única manera definitiva de matar-lo és per decapitació, seguida de l’empalament a través del cor amb una estaca de fusta, encara que també es va suggerir que disparar-li una bala sagrada seria suficient. El comte pot desafiar la gravetat, fins a cert punt, un ésser capaç de pujar a l’inrevés superfícies verticals com un rèptil. Té una potent capacitat  hipnòtica i telepàtica, i també és capaç de dominar els animals nocturns com els llops i les rates. Dràcula també pot manipular el clima, en general creant boira per ocultar la seva presència, i també les tempestes. A més, pot canviar de forma a voluntat.

Un dels poders més misteriosos de Dràcula és la capacitat de transferir la seva condició vampírica als altres. No obstant això, no està clar si la víctima ha de beure la sang del vampir per poder ser transformada.

Dràcula és molt menys poderós a la llum del dia i només és capaç de canviar la seva forma, a l’alba, al migdia i al vespre (pot moure’s lliurement per la nit). El repel l’all, els crucifixos i el pa sacramental, i només pot creuar un raig d’aigua durant la marea baixa o alta. A més, és incapaç d’entrar en un lloc menys que sigui convidat a fer-ho.

Personatges més representatius

LITERATURA

El Dràcula original és una novel·la del 1897 de l’escriptor irlandès Bram Stoker que fou publicada per primera vegada amb tapa dura per Archibald Constable and Co. Autor generalment de històries curtes, Stoker va aconseguir amb aquesta novel.la l’obra cim de la seva bibliografia. Per escriure-la es va servir dels coneixements d’un erudit orientalista húngar anomenat Arminius Vámbéry, amb qui es va reunir en diverses ocasions perquè li expliqués les llegendes sobre el príncep de Valaquia.

Dràcula s’ha atribuït a molts gèneres literaris com la literatura de vampirs, la ficció de terror, la novel·la  gòtica i la literatura d’invasió. Estructuralment es tracta d’una novel·la epistolar, és a dir, un seguit de cartes, diaris, bitàcoles de navegació, etc . Encara  que Stoker no va inventar el vampir, la influència de la seva novel·la en la popularitat dels vampirs ha estat singularment responsable de moltes interpretacions posteriors.

D’altres novel·les amb vampirs clàssics són la serie de “Cronicas Vampiricas” d’Anne Rice, la seqüela “Dracula, el no muerto” de Dracke Soken o més recentment “La historiadora” de Elisabeth Kostova.

AL CINEMA

Dràcula és sens dubte un dels monstres més famosos de la cultura popular. Ha estat interpretat per actors com: Max Schreck, Bela Lugosi, Christopher Lee, Denholm Elliott, Jack Palance, Louis Jourdan, Frank Langella, Klaus Kinski, Gary Oldman, Leslie Nielsen, George Hamilton, Gerard Butler, Richard Roxburgh, Rutger Hauer, Stephen Billington i Dominic Purcell.

“Nosferatu” (1922)

La primera pel.lícula en adaptar la història del vampir Dràcula va ser “Nosferatu”, una obra mestra de Friedrich Wilhelm Murnau que barrejava lirisme, romanticisme i expressionisme amb una atmosfera fantàstica i plena de recursos formals. Del film ha quedat com a icona de la història del cinema, la pàlida i lànguida imatge de l’actor Max Schreck interpretant al protagonista.

Tot i que Murnau va haver de seguir algunes estratagemes per esquivar els drets d’autor sobre la novel.la de Bram Stoker, i els escassos mitjans tècnics del cinema de l’època, ‘Nosferatu’ és segurament un dels films més fidels al llibre.

Els productors de ‘Nosferatu’ foren l’empresari Enrico Dieckmann i el dissenyador, pintor, arquitecte i ocultista Albin Grau. Juntament amb el guionista Henrik Galeen, que s’havia guanyat una bona reputació en treballs de terror expressionista com ‘Der Golem’, van posar els ciments d’una història que segueix essent una referència crucial en el cinema fantàstic i de por.

En versions posteriors i també en llibres més moderns s’ha anat vestint la història de Dràcula d’una noblesa i un romanticisme que en la pel.lícula de F.W. Murnau no existeixen. A ‘Nosferatu’ el vampir és lleig, desagradable i decadent, la viva imatge de com l’alienació i la sed (real o metafòrica) porta els éssers a autodestruir-se. Tot un alegat metafòric sobre els fets político-socials de l’època.

Així com la novel.la de Bram Stoker és contemporànea (del 1897), Murnau i els seus guionistes van traslladar la història 50 anys enrera, al 1843. A més li van conferir un toc encara més d’antiguitat amb l’aspecte visual i referències a les plagues de l’edat mitjana com la peste i les rates.

El treball de l’operador Fritz Arno Wagner, amb un ús extrem del contrast de llum i els clarobscurs va acabar de dotar a la pel.lícula d’un aspecte irreal i fantasmagòric. El joc de llums i ombres augmenta el sentiment d’angoixa i terror que devia atemorir i inquietar de debó als espectadors d’aleshores.

També l’estructura narrativa va ser una dels trets novedosos del film. La pel.lícula comença amb una estructura molt convencional, a la que estaven acostumats els espectadors d’aleshores. Segueix una única línea argumental amb un to molt realista. Però a partir de l’aparició de l’element fantàstic, el vampir, Murnau comença un muntatge alternant, s’introdueixen els elements més expressionistes i es fa ús de diverses tècniques per aconseguir efectes òptics (sobreimpressions, ús de negatiu, fotografia stop-motion, acceleració de la imatge,…). El relat adquireix més dinamisme i aquestes alternances permeten dividir les línies argumentals i els punts de vista entre els tres personatges que acabaran confluint en un triangle. Murnau alterna els escenaris i els personatges d’Orlok, Hutter i Nina i en cada fragment s’implica emocionalment en els fets que els succeeixen i els seus sentiments.

“Dracula” (1931)

Entre les produccions clàssiques del cinema nordamericà, la imatge de Dracula s’associa a la de l’actor Bela Lugosi, precisament nascut a Transilvània. Després d’anys treballant a Europa, i d’haver interpretat a Dracula al teatre, Lugosi es va convertir en l’estrella de l’adaptació cinematogràfica que Tod Browning va fer del mite vampíric al 1931.

El film es va rodar quan el cinema estava en plena transició del mut al sonor, i per això sovint se li ha destacat una excessiva teatralitat en les interpretacions dels actors. Però la pel.lícula va ser tot un èxit a l’època, el què va contribuir a encasellar el seu protagonista en papers al cine de terror.

El Dracula de Browning prenia una vegada més la novel.la de Stoker com a referent, però més que en el llibre es basava en el muntatge teatral de Hamilton Deane y John L. Balderstone. Després d’un potent inici amb escenes localitzades al castell de Dracula, la trama es centrava en el viatge del comte des dels Carpats a Londres, on es barreja amb l’alta societat per escollir durant el dia a qui es convertirá en la seva víctima per la nit.

 

Dracula, de Bram Stoker” (1992)

Set dècades després de “Nosferatu“, arribava el film nordamericàDràcula, de Bram Stoker, que combina terror i romanç, rodat al 1992 pel director Francis Ford Coppola i escrit per James V. Hart, basant-se en la novel·la “Dràcula” de Bram Stoker.

Produïda per Columbia Pictures, la pel.lícula comptava al seu repartiment amb Gary Oldman (interpretant el paper del comte Dràcula), Keanu Reeves (Jonathan Harker), Anthony Hopkins (Van Helsing) i Winona Ryder (Mina). La banda sonora va ser composada per Wojciech Kilar, però el seu tema final, “Love Song for a Vampire” (Cançó d’amor per a un vampir) va ser escrita per Annie Lennox. La pel.lícula va tenir una bona acollida pel públic, i va obtenir 4 nominacions als premis de l’Acadèmia el 1993, dels quals en va guanyar tres: Millor disseny de vestuari, Millor Maquillatge i Millor edició de so.

Aquesta pel.lícula és una de les múltiples adaptacions cinematogràfiques de la novel.la de Stoker, i la que va aconseguir apropar de nou el mite a les noves generacions. La trama ens relata la història del comte Dràcula, un antic voivoda i líder d’un gran exèrcit valaco, que resideix en un vell castell dels Carpats, a Transilvània. El comte és un no mort, és a dir, un vampir, que s’alimenta únicament de sang humana. Té el poder de manipular al seu gust la fauna, convertir-se en boira, volar i, fins i tot, adaptar la forma d’un ratpenat o un llop. En aquesta pel lícula, se’ns mostrava un Dràcula més romàntic que monstruós, ja que a l’inici veiem com perd a la seva estimada tràgicament i després s’enamora perdudament de Mina Harker. Els dos entren en una profunda història d’amor platònic.

Al film de Coppola, Gary Oldman era l’encarregat d’interpretar al comte Dràcula. Oldman ens mostrava diverses facetes del comte al film: el monstre assassí, l’ancià adobat en experiència, i el cavaller romàntic. Al començament de la pel·lícula, apareix com un guerrer despietat, quan transcorre la cinta trobem un ancià de cabells blanc que espanta, i després, Dràcula es transforma en un cavaller misteriós, vestit amb un vestit gris, que intenta seduir Mina de la forma més dolça i tendra. I barrejant-se amb la història d’amor que Francis Ford Coppola ens reprodueix, tenim l’assassí vampir que consumeix a Lucy, el monstre que beu sang i que amaga la més horrible de les criatures. Molts diuen que la caracterització de Oldman va estar tan bé, que era capaç d’enamorar i espantar a la vegada, donant-li un toc misteriós a la interpretació.

Són molt nombroses les altres aparicions de vampirs clàssics al cinema com per exemple: “La marca del vampiro” (1935, USA), “La hija de Dracula” (1936, USA), “La mansión de Dracula” (1945, USA), “Las novias de Dracula” (1960, Anglaterra), “Dracula, príncipe de las tinieblas” (1966, Anglaterra), “The Legend of the 7 Golden Vampires” (1974, Anglaterra/Hong Kong), “Nosferatu the Vampyre” (1979, Alemanya i França), “La sombra del Vampiro” (2000, USA), “Dracula: pages from a virgin’s diary” (2002, Canadà), “Underworld” (2003, USA/Anglaterra), “Blade Trinity” (2004, USA).

TELEVISIÓ

També a les series televisives, els vampirs clàssics solen ser els més antics, els que acumulen la saviesa acumulada pels anys i pel fet de ser els més propers als vampirs originals. Això també els fa més perillosos i difícils de vencer pels seus enemics.

Béla Lugosi va ser el primer actor que va interpretar un vampir a televisió el 1954, amb la seva aparició en el programa “You asked for it”, on va interpretar una escena de Dràcula. El 1956 John Carradine va aparèixer al programa “Matineé Theatre” de la cadena NBC, obtenint a més el paper principal del telefilm Dràcula.

Podem trobar vampirs clàssics a diverses series modernes com: “Angel”(1999-2004, El mestre), “True blood” (2008- Actual, Godric interpretat per Allan Hyde o Russell Edigntong interpretat per Denis O’Hare), “Moonlight”(2007-2008 representada pels germans Duvall), “Dark Shadows” (1966-1971 i remakes, Barnabas Collins)  i als “The munsters” (l’avi, protagonitzat per Al Lewis).

El Mestre

El Mestre és un personatge fictici de la sèrie de televisió “Buffy, the vampire slayer” i el seu spin-off “Angel”, interpretat per Mark Metcalf. Dins de la sèrie, el Mestre és un antic vampir que ha gaudit d’un estatut considerable.

Poseeix un aspecte monstruós i una força considerable més enllà dels límits de la majoria dels vampirs. El nom real del personatge és Heinrich Joseph Niu i té més de 600 anys d’edat.

El Mestre és de l’Ordre d’Aurelius, un culte de vampirs. A diferència d’altres vampirs, no assumeix aparença humana. En un flashback es reconeix que “el Mestre ha crescut més enllà de la maledicció dels trets humans.” Aquest té una gran semblança al comte Orlok de la pel·lícula “Nosferatu“.

A diferència dels vampirs normals, el mestre pot exercir un control hipnòtic sobre els altres, així com il·limitats poders telequinètics. Com a resultat de la seva avançada edat i l’alimentació àmplia, el Mestre té una força i experiència de lluita molt superior a la de la majoria dels vampirs.

Com a líder de l’Ordre d’Aureli, el Mestre és un senyor despietat que espera una total submissió dels seus seguidors. Aquests, si fallen en els seus objectius, són maltractats pel propi mestre o cridats a si mateixos a mutilar-se en un acte de penitència. Malgrat el seu caràcter despietat, el Mestre és propens al favoritisme.

En aquest especialSegüent >>

Una resposta

  1. hola

    Moltes gràcies per pujar aquesta informació m’és molt útil, a reveure! 🙂

    Respon

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies