A mitjans dels 70, fer música comportava asumir una sèrie de riscos que al ser transmesos a un públic famelic de revolta i inconformisme, potenciava una autèntica arma letal cap al sistema social vigent. El Punk, caracteritzat a la industria musical per la seva activitat independent i amateur, no era més que dinamita que, quan explotava, trencava amb cruesa els paradigmes característics de tot sistema social implementat.

Aquest era el missatge que va conquerir molta gent a la segona meitat dels 70, nascut a Anglaterra i que va guanyar relleu més enllà de les seves fronteres. I en aquest context va sorgir Wire. Des dels seus inicis a Londres, allà pel 1976, els 4 membres del grup, Graham Lewis (baix, veu), Bruce Gilbert (guitarra), Colin Newman (veu, guitarra) i Robert Gotobed (bateria), han desenvolupat un projecte musical innovador, que tractava el potencial creatiu d’una banda com un mitjà fluid i amorf.

Wire van debutar amb “Pink Flag” al 1977. El disc s’ha convertit en una de les joies imprescindibles de qualsevol bona col.lecció. 34 anys després, el mític grup tornava a Barcelona per presentar el seu dotzè álbum d’estudi “Red Barked Tree”. El quartet reduit a trio (l’històric guitarra Bruce Gilbert va deixar el grup al 2004), presentaven ahor a la [2] de l’Apolo el disc més pop de la seva discografía.

Els temps han canviat, igual que ells físicament. Ja no són aquells joves assedegats d’emocions crues i primitives. Encara que en el concert d’ahir es va percebre la seva classe i els recursos personals en la seva manera de fer música, es va trobar a faltar la potencia i la sacada d’altres directes. Han estat flirtejant entre el seu passat i el present, sense donar una imatge clara del que realment volien presentar als pocs fans que hi havia a la sala.

Van començar despreocupats amb “Smash”, single de l’últim àlbum, seguit de “Advantage in Height”, dues cançons amb una identidad propia del post-punk. I aleshores van decidir presentar un altre dels singles de l’últim disc, “Please Take”, música sòlida, robusta amb sonoritats constants. Una barreja constant entre passat i present que ha deixat als pocs presents a la sala una amarga sensació d’identitat. Aquesta alternança entre el rock-pop melòdic i alegre que caracteritza l’últim àlbum, barrejat amb les descàrregues de rabia i visceres que caracteritzen els seus anteriors treballs com “The Drill”, “Send” i, com no, “Pink Flag”.

Potser era aquesta la sensació que volien transmetre Wire, un toc de dolç i de salat. Tornar a demostrar que ells eren i segueixen sent una banda vanguardista que no moren per la seva propia doctrina, que porten quasi 35 anys en aquesta vida i que, com a tal, han sabut beure d’una heterogeneïtat d’estils i matisos.

Després d’una hora llarga i d’una segona part del concert en què han sonat cançons simples i crues, aquell tipus de rock-punk sencill de curta durada com el de “106 Beats” o “Drill”, van tornar a l’escenari encara per dos bisos més, en els què han donat tot el que han pogut. Deia Graham Lewis “Are you sure?”, només tornar de l’últim bis, després de que el públic demanés la seva tornada.

Hem quedat tots convençus de que aquests cinquantenaris no han perdut l’espurna, encara que el seu foc cremi ara amb menys intensitat. Colin Newman, l’ànima de la banda, sempre ha dit en veu alta que Wire no s’assembla a res més que a Wire. Jo crec que després d’ahir, amb prou feines puc dir que Wire realment s’assembli a Wire. Tan simples com que després d’una hora i mitha de concert dins dels límits incontrolables, Graham Lewis digués suaument al micro “good night and good luck”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada