Penúltima jornada a la Berlinale i ens trobem cinema polític i cinema que analitza les relacions entre una parella en plena ruptura. Tres són les pel·lícules que podem veure en la Secció Oficial, amb resultat desigual, tot i que cap de les tres semblen destinades a marcar la jornada.
“Come rain, come shine” és la representant de Corea del Sud a la Berlinale. Dirigida per Lee Yoon-Ki, i protagonitzada per Hyeon Bin i Im Soo-Jeong, ens acostem de nou a les relacions humanes, concretament a les parelles en crisi. En la primera seqüència el director ens situa a l’interior d’un cotxe camí de l’aeroport en el qual viatja una parella. La noia li diu al seu marit que el deixa, que s’ha enamorat d’una altra persona. Ell sembla que accepta la situació. Una forta pluja impedeix el viatge i força a la parella a tornar cap a casa per passar el darrer dia junts sota el sostre que han compartit els darrers tres anys, on rememoren records i situacions que han passat plegats. La casa es converteix en el seu únic espai i la conversa s’interromp quan descobreixen un gat sota la pluja. I no direm res més (tampoc cal ser tant explícits ni avançar tant els esdeveniments com la sinopsi que facilita l’organització del Festival…).
Come rain, come shine
El film plasma en 100 minuts 3 hores en temps real. Converses repetitives i seqüències que no diuen res converteixen a “Come rain, come shine” en una pel·lícula tediosa, llarga i que no ha enlluernat gens al públic de la Berlinale. No arribem als extrems de “Un mundo misterioso”, però sens dubte no és precisament aquesta la pel·lícula que farà ombra a “Nader and Simin, a separation”, la que es perfila com a ferma guanyadora de l’Ós d’Or.
Una altre de les propostes autòctones d’aquesta Berlinale és “If not us, who”, història real dels joves que durant l’agitada dècada dels anys seixanta a l’Alemanya van prendre el camí equivocat en la lluita política i van prendre partit per la lluita armada. Dirigida per Andres Veiel, que fins ara s’havia mogut en el camp del documental, la pel·lícula segueix l’evolució i la radicalització política de Gudrun (Lena Lauzemis), amb la influència que aquest fet tindrà en la relació amb les seves parelles. A l’inici l’escollit és Bernhard Vesper (August Diehl), fill d’un poeta nazi i aspirant a escriptor que passa les nit davant la seva màquina d’escriure. Amb ell funden una editorial amb pretensions revolucionàries. El capítol d’infidelitats i la revolució sexual que accepta la parella fa aparèixer en escena a Andreas Baader, un dels fundadors de la RAF, el grup terrorista més mortífer d’Alemanya. Amb ell Gudrun donarà el pas cap a la lluita armada.
De tots els possibles arguments que poden girar –i han girat- al voltant dels orígens i membres del RAF, Veiel concreta el seu interès en els joves fills de burgesos que van optar per prendre les armes quan semblava que la seva ideologia anava en contra de tota guerra. El cas, però, és que les bones intencions de Veiel no han acabat de convèncer. La pel·lícula sembla cridada únicament a augmentar la quota de cinema alemany que hi ha a cada Berlinale, sense prendre partit polític ni aprofitar cap dels bons fils argumentals que simplement s’apunten però no desenvolupen. Tot i així, destacar que les bones interpretacions poden salvar a “If not us who” del desastre.
If not us, who
I ja per acabar la jornada, una coproducció entre el Regne Unit i Israel. El títol és “Lippstika” i es centra en l’amistat entre dues dones que comparteixen origen però que han seguit camins bens diferents. La Lara és palestina, però des de fa tretze anys viu a Londres. Casada amb en Michael i amb un fill de set anys, viu en un dels millors districtes de la ciutat. Un dia irromp en la seva vida Inam, una amiga de la infància de Ramallah. Les dues dones comparteixen un secret, una nit durant la Intifada de 1994, van creuar cap a la part jueva de Jerusalem per anar a veure una pel·lícula al cinema. Dos joves soldats israelians les van confondre amb dues turistes italianes. Després de la pel·lícula van seguir les copes i a partir d’aquí, el que sembla una anècdota d’adolescents pren un gir inesperat.
“Lipstikka” és una pel·lícula que desborda passió, la de les dues protagonistes, que se n’adonen del seu present tot recordant i amagant el seu passat. El director Jonathan Sagall construeix una història que posa en constant contradicció a les seves protagonistes, però subratlla tant els fets i deixa tant poc marge als espectadors per extreure’n conclusions que es converteix en una pel·lícula carregosa.
Lippstika
Envía una resposta