Quan va començar realment a acompanyar-la el seu quadern taronja?
El meu quadern taronja, com a símbol, m’ha acompanyat des de molt menuda. Potser no tenia aquest color, però sempre feia el paper de magatzem de idees, de petjada en la memòria. Per a mi era alguna cosa semblant a tancar el cercle. Si després d’una observació, d’una experiència o reflexió, em concentrava en escriure-ho m’obligava a posar ordre, trobar matisos, burxar més endins.
Creu que seria bó que tots en tinguessim un?
Aturar-se a la recerca d’una altra mirada possible sempre és positiu i enriqueix. Ho pots fer mitjançant una llibreta taronja o a través d’un objectiu, un pinzell… No és tan important l’eina que empris com la voluntat de recerca cap a dins i cap a fora.
Com molt bé diu en la nota de la novel·la, aquesta va resultar fruit d’un esperit de superació i d’una lluita constant durant una època de la seva vida. Creu realment que el color, els sentiments, la complexió de la novel·la haguessin sigut molt diferent en unes altres circumstàncies?
Com diu l’escriptora Marisa Madieri, som temps quallat. El moment que vivim no és si no una suma de molts moments en els que hem plorat i rigut i sentit ràbia i esperança i… Aquesta novel·la és fruit de tot això, que és el que configura el meu present amb la particular manera d’enfrontar-me al món. Tanmateix el fet d’escriure, si més no una part de “La princesa de jade“, en una situació tan especial a nivell emocional, de ben segur l’hi ha afegit profunditat.
Creu en el destí o d’altra banda es decanta més per la casualitat?
No crec en les casualitats. Crec en les causalitats. Penso que cal estar atents a allò que ens passa i aprendre a donar-li significació, només així podrem aprendre les lliçons que ens posa a l’abast la vida. Recordo el mite de “la caverna” de Plató i penso que les coses que veiem no són com realment són; les interpretem segons els nostres prejudicis, les nostres pors i les nostres limitacions (limitacions que ens imposem nosaltres mateixos).
El destí és al nostre abast si així ho creiem i fem el que calgui per anar a la recerca dels somnis.
Portada de “La princesa de Jade”
Quin va ser el motiu principal per centrar la seva primera novel·la en la Ruta de la Seda?
L’oportunitat de fer un viatge que m’encisa, del qual havia llegit molta literatura: “Seda” de Barico, els viatges de Marco Polo.
Tenir la possibilitat de insuflar vida a indrets fantàstics com la Capadòcia. Formar part d’un cresol de cultures difícilment en contacte, descobrir l’acadèmia de Gundishapur, reconstruir cultures allunyades a la nostra i experimentar que l’amor no sap de llengües i que el camí és un gran mestre.
Llegint la seva novel·la em va frepar la relació de Xenos i el seu fill Urian. “Estant junts, res dolent ens pot succeir”. Com creu que es podria adequar aquesta filosofia de vida amb la societat actual on hi preval, o almenys ho sembla, un esperit de competició i d’individualitat?
Bé, diuen que s’aprèn d’allò que veus fer, no d’allò que et diuen. És qüestió de seguir cercant formules per fer prevaldre aquesta realitat. I això en tots els espais, a l’escola mitjançant l’aprenentatge cooperatiu, a la feina amb el treball d’equip, trobant maneres que potenciïn les habilitats individuals en relació al grup, a casa… La màxima és sumar, no dividir.
Si hagués de triar una de les dones de la seva novel·la, Teodora, Najaah i Yú, amb quina es quedaria i per què?
Em costa molt renunciar a la força de caràcter de la Teodora, a la seva manera d’enfrontar-se a les vicissituds i també a l’espiritualitat i capacitat d’observació de la Yu, però em quedo amb la Najaah. Pel seu esperit lliure i perquè ha estat capaç d’incorporar els trets de les altres dues en el seu trajecte vital.
Com porta que la seva primera novel·la hagi arrencat el seu camí amb el XIV Premi Nèstor Lujàn de novel·la històrica?
Ho porto amb una rialla de gratitud a flor de llavis. Ho porto amb la responsabilitat que dóna el que hagin dipositat en tu i en la teva obra tanta confiança. És una fantàstica injecció d’energia per segur treballant en aquesta direcció i aprenent de tot plegat.
Ens podria adelantar si ja té en ment una nova novel·la?
Sí, és clar. Al març surt una novel·la per nens i nenes de 10 o 12 anys –que estic segura que agradarà molt als adults- que es diu L’Ombra dels oblidats, l’edita Barcanova i és molt i molt recomanable. Estic enllestint una novel·la juvenil i treballant en la segona d’adults també històrica, també amb el viatge com a un dels personatges principals…
Amb un curriculum com el seu, que ha tocat tecles de diversos estils com la interpretació, l’educació, la literatura, quin creu que l’ajudat més a portar-la més enllà, de quin ha gaudit més i de quin n’ha aprés més?
Et respondré amb una reflexió de Borges. Ell diu que a la memòria s’hi barreja tot allò que hem viscut, hem somniat , ens han explicat, les pel·lícules que hem vist, els llibres que hem llegit… Estic segura que si la teva manera d’estar al món és oberta, si et confesses aprenent a perpetuïtat, si practiques l’art de l’escolta… Segur que així et nodreixes de tot allò que fas i de l’entorn que t’envolta i que, sens dubte, has triat.
Quina és la pregunta que mai li han fet i creu que seria interessant respondre? Ens la podria contestar?
Penso que la pregunta podria tenir a veure amb la meva manera de tractar l’espai en la novel·la. Tot escriptor de novel·la històrica llegeix els seus contemporanis i me n’adono que les novel·les històriques dediquen molt d’esforç a situar-se en el temps i a construir personatges creïbles, però no sempre a representar la imatge de l’espai on passa la ficció. Per a mi és un punt molt important, potser perquè també sóc del món de l’escena, del cinema, que intento veure els paisatges sobre els quals escric, aquells que transiten els meus personatges, i mai millor dit en el cas de “La princesa de jade“, ja que bona part de la novel·la és un viatge.
Com resoldre els problemes que presenta reconstruir un espai passat. Amb documents històrics, evidentment, és a dir, escrits, pintures, mapes, llocs que podrien assemblar-se, i, sobretot, amb molta imaginació, tot i que sempre ha d’estar fonamentada, a més d’una mica de poesia, l’espai en la novel·la també pot descansar sobre el llenguatge, que aquest serveixi per construir la sensació de trepitjar altres temps.
Envía una resposta