Cisne Negro
9.5Valoració

Nina (Natalie Portman) és una ballarina que s’enfronta al repte més  important de la seva vida. El seu somni de protagonitzar “El llac dels cignes” està cada vegada més a prop de fer-se realitat. Però el camí per aconseguir-ho sembla més aviat un malson. Nina haurà de veure-se-les amb la competència, lidiar amb el director, sofrir la pressió de la mare i , sobretot, de complir amb les exigències autoimposades pel seu afany de superació.

Aquest és el perillós argument de “Cisne Negro”, la nova pel·lícula de Darren Aronofsky (“Réquiem por un sueño”, “El Luchador”), una història que comparteix esbós amb films com “Showgirls” de Paul Verhoeven o fins i tot amb cert telefilms de sobretaula. Tot i així l’obra final és molt diferent. Aquest esbós en mans de Aronofsky esdevé obra d’art. Amb les seves pinzellades, Aronofsky omple el film de tensió i emoció, en un calidoscopi de matisos semblants als que ja va fer servir a “Requiem por un sueño”, i que t’atrapa ja des de la primera escena (un desconcertant somni de la protagonista) per no deixar-te anar fins el final. Cada pla, cada línia de diàleg, cada mirada, estan estudiats per mantenir la tensió en un espectador que, desacostumat a un cinema vibrant,  acabarà amb les ungles de peus i mans clavades a la butaca.

A sobre, la feina realitzada per la seva protagonista, Natalie Portman, és esplèndida. La millor actuació de la seva vida en el paper més envejat. Portman no només sembla una autèntica ballarina (raó suficient per emportar-se una tira de premis), sinó que a banda ens brinda l’oportunitat de ficar-nos en el pensament d’una ment que no es regeix com el de la majoria. El súmmum del perfeccionisme portat a l’extrem.

I com si no fos suficient amb el tàndem Aronofsky-Portman, el film compta amb uns efectes especials brillantment utilitzats, una fotografia inquietant obra de Matthew Libatique (“Réquiem por un sueño”), i uns actors secundaris d’aplaudiment, des de Vincent Cassel com el cabronet director del ballet, passant per la ballarina  substituta interpretada per una sorprenent Mila Kunis, una retrobada Winona Ryder com una diva del ballet acabada, o Barbara Hershey com la mare possessiva, un personatge que treu de polleguera fins i tot al més serè.

I per rematar-ho, una banda sonora tan gran com la que ha aconseguit Clint Mansell, en una creació  que aprofita al màxim el potencial dramàtic de l’obra original de Tchaikowsky per maximitzar més encara l’ambient únic d’un film que, com ja he comentat, t’atrapa, i fort.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies