Avui ha arribat el torn de les pel·lícules més esperades, alguna de les quals ja es posiciona com a clara candidata a l’Ós d’Or. Es tracta de “Nader and Simin, a separation”, dirigida per Asgar Farhadi. A més a més, també a estat el torn de Béla Tarr amb “The Turin Horse”, que parteix d’una coneguda anècdota del filòsof Friedrich Nietzsche amb un cavall, i finalment l’esperada “The Future”, de Miranda July.
Per començar, “Nader and Simin, a separation” ens explica les conseqüències d’una separació, la dels dos protagonistes que donen nom a la pel·lícula. Malgrat tenen els visats a punt per deixar enrere el conflictiu Iran, en el darrer moment, en Nader s’ho repensa perquè el seu pare pateix Alzheimer. Simin no entén per què el seu marit vol renunciar a marxar i a oferir un futur millor per a la seva filla Termeh quan el seu sogre ni tan sols els reconeix. Termeh vol que la família estigui unida, així que decideix quedar-se amb el seu pare, però sent testimoni dels enfrontaments que viu amb la seva mare. La nova situació farà que aparegui un altre personatge, Razieh, la senyora que en Nader contracta perquè es faci càrrec del seu pare mentre ell va a treballar. Les negligències de Razieh cuidant a l’ancià i les acusacions de Termeh en relació a la desaparició de diners l’aboquen a perdre la feina, fet que tindrà unes conseqüències que cap dels personatges hagués imaginat.
Nader and Simin, a separation
Farhadi té la capacitat de crear personatges plens d’autenticitat, que no es fan estranys a l’espectador , tot convidant-lo a viure en primera fila la vida dels personatges. La vida quotidiana a Iran i les classes socials de què es composa la seva població, són elements que es presenten en aquest film que la premsa ha definit com a tens i emocionant. La capacitat per abstraure els valors de les cultures alienes i l’enginy de la posada en escena poden convertir a Farhadi en clar guanyador d’aquest certamen.
Seguidament ha estat el torn de “The future” de la directora d’Estats Units Miranda July. Les bones critiques que va rebre la pel·lícula a la darrera edició del Festival de Sundance l’han convertit en una de les més esperades. Els protagonistes són Sophie i Jason, una parella en plena trentena, cansada, avorrida dels seus respectius treballs i que es passa la vida connectada a la xarxa. Necessiten donar un sentit a la seva convivència. I què millor que adoptar un animal? Doncs precisament la sort és per a un gat ferit que necessita que el cuidin. El seu nom és Paw Paw i hauran d’estar pendents d’ell les vint-i-quatre hores del dia, fet que farà que se n’adonin de la mandra que els fa madurar. Els canvis també afectaran a les seves feines quan decideixen fer un gir de timó i intentar viure del que sempre han somiat, fins que la realitat els faci veure la seva frustració.
The future
L’any 2005 July va rebre la Càmera d’Or al Festival de Cannes amb “Tu, yo y todos los demás”, èxit que ha fet que les expectatives amb aquesta pel·lícula siguin fins i tot exagerades. July no ens mostra la frescor i els diàlegs amb què ens va obsequiar amb la seva anterior obra, i el fet que ella mateixa protagonitzi la pel·lícula, la converteix en omnipresent i fins i tot cansa quan vol resultar massa poètica. La ruptura de la parella des d’una altra perspectiva, molt diferent de la proposta de Farhadi.
I què li va passar al cavall de Nietzsche? Doncs a “The Turin Horse”, Béla Tarr ens revela el seu destí. 150 minuts que molts han definit d’autèntic suplici i que parteix d’una coneguda anècdota protagonitzada pel filòsof alemany. L’any 1889 va veure un home colpejar a un cavall, que no es movia. Nietzsche es va abraçar a l’animal i tot just després va patir un col·lapse mental. Aquí acaba la història del filòsof i tot just comença la del cavall. Tarr ens va narrant el seu devenir durant cinc dies on veiem la quotidianitat de l’amo del cavall, la seva dona i la seva filla al voltant del malferit animal. Menjar i dormir. Res més en tota la pel·lícula. Això si, una fotografia en blanc i negre excepcional per narrar aquesta mort lenta i desesperant.
Tarr confessa que volia precisament reflectir el sentiment de desesperança, però sembla que tanta voluntat li ha jugat una mala passada i sembla ser que per molt que vulgui transmetre la realitat dels personatges, el film cau en un sense fi de seqüències eternes buides de contingut, creant dificultats perquè l’espectador pugui mantenir la seva atenció. Una pel·lícula difícil per a públics impacients.
The Turin Horse
Envía una resposta