Avui a la Berlinale s’ha vist tot d’una altra manera i és que no ens hem tret les ulleres en tota la jornada. Dieter Kosslick ja va anunciar que el Festival no podia obviar l’èxit del cinema en 3D, així que en secció oficial s’han inclòs tres pel·lícules enregistrades en aquest format i amb una clara pretensió de crear tendència en la resta de certamens. Sens dubte, realitat i ficció són més properes després de veure cinema en un format que permet a l’espectador formar part de l’escena.

Per començar, en Secció Oficial s’ha presentat una pel·lícula d’animació, “Les contes de la nuit” (Tales of the night), dirigida per Michel Ochelot, film que relata com uns amics que es troben en un cinema antic poden viure les aventures que imaginen, oferint al públic la possibilitat de veure-les en forma de dibuixos animats. Ochelot recupera una estètica clàssica, fent ús d’imatges de principis de  segle, quasi palpables gràcies a les tres dimensions.

Les contes de la nuit

Però l’estrella avui ha estat Pina, una pel·lícula dirigida per Wim Wenders, un homenatge amb totes les lletres a Pina Bausch, gran coreògrafa i ballarina alemanya desapareguda l’estiu de 2009. De fet, aquest film (quasi documental, però tan ric en emotivitat que no pot classificar-se només dins d’un gènere), era un projecte a dues mans entre Wenders i Bausch, que no es va poder portar a terme per la sobtada mort de la coreògrafa. Partint d’aquí, el director decideix tirar endavant amb el mateix de totes maneres i engendrar quelcom que és Pina en sí mateix.

Els ballarins de la companyia de Pina Bausch, criatures del teatre Tanz Wuppertal, expliquen amb el ball i les seves expressions com era la coreògrafa i tot el que els ha aportat a nivell personal i professional. Com podem veure, aquest llegat és intens i transcendent per a cadascun d’ells. Wenders aconsegueix recollir tota la bellesa de la dansa i la filosofia de Pina amb una delicadesa subtil i encisadora. El format en 3D ha estat crucial en relació a la sensació de proximitat que té l’espectador amb tot el que passa a la pantalla. Senzillament, extraordinari. Bellesa en estat pur, coherència en tot moment, tant en els moviments de la dansa com en la manera de captar-ho per part del cineasta.

Pina

Wim Wenders va conviure amb la companyia durant la realització del film i es nota com aquests últims es troben còmodes exposant-se davant la càmera del director. Utilitzant com a base diverses coreografies de Bausch, com “Cafè Müller” o “Le Sacre du Printemps”, es van intercalant imatges actuals amb la dels ballarins de la companyia o de la mateixa Pina quan també les representava,  fent també un recorregut per la ciutat on es troba la seu de la companyia ballant. No podia ser de cap altra manera, és clar.

Finalment, en acabar la projecció, el públic ha dedicat un emotiu aplaudiment a Wenders i, evidentment, també a Pina. Un públic reticent a aixecar-se de la cadira, agraït per haver estat durant les prop de dues hores que dura la projecció tant a prop de la creativitat i la bellesa.

I el darrer film en format 3D del dia és “Cave of forgotten dreams”, dirigida per Werner Herzog. Una pel·lícula documental en la que se’ns mostren les pintures rupestres més antigues trobades al món. Es van localitzar al sud de França l’any 1994 i tenen aproximadament 30.000 anys.

Les pintures no han estat mostrades mai al públic degut a la seva fragilitat davant els canvis d’humitat i temperatura. De fet, la cova està tancada amb una porta blindada, i es permet l’entrada exclusivament a científics que en fan l’estudi, amb un límit horari. Per primera vegada, es mostren al públic a través d’una filmació i Werner Herzog és el director escollit per mostrar part de la nostra història a la resta de la humanitat.

Herzog es veu limitat per el temps i l’espai a l’hora de gravar el documental, i per això ha d’integrar el propi equip en la filmació, cosa que no resulta estranya; simplement es veuen homes i dones admirant un fragment de la història.  Podem admirar, amb una proximitat increïble gràcies a les tres dimensions, el llegat de la prehistòria, de l’ésser humà primitiu, i veure com entenien el món en aquells temps. Herzog aprofita per reflexionar sobre la percepció de la imatge fa milers d’anys, i la plasmació del moviment. Parlen del “homo sapiens” en contraposició al que anomenen l’home sensitiu. Tot teories, avalades per científics experts en el tema. Força interessant, tot i que en ocasions el director tendeix a romandre amb la càmera fixada en les imatges durant massa temps i amb el risc de cansar l’espectador que això pot provocar.

Interessant la jornada tridimensional a la Berlinale, apostant per les noves tecnologies i el cinema del futur.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies