Entrem en contacte amb el fred a les sales; avui totes les pel·lícules semblen deixar-nos indiferents, però tot és possible, i de la mateixa manera que aquest any pel moment no s’ha fet present la neu al festival de Berlín, i ha sortit el sol, en qualsevol moment la pantalla ens pot sorprendre de forma gratificant.
L’inici de la tercera jornada de projeccions s’estrena amb “Schlafrankkheit” (Sleeping Sickness), i justament ha passat el que el títol preveia. El film de co-producció francesa-alemana-holandesa, narra la situació d’un metge alemany, Ebbo (Pierre Bokma) que coopera a l’Àfrica en un projecte per erradicar la malaltia de la son. Durant diversos anys ha estat allà amb la seva dona, qui ara té la necessitat de tornar a Alemanya i recuperar la seva filla adolescent que està internada en una escola d’allà. Ebbo haurà de decidir entre els dos mons que el lliguen amb similar força.
Schlafkrankheit (Sleeping Sickness)
Finalment, al cap dels anys, un doctor francès va a supervisar el projecte on treballa Ebbo i trobarà una espècie d’ànima en pena que ha perdut el seu nord. Efectivament, Ebbo ha perdut la capacitat de sentir, i els seus principis que el van portar un dia a cooperar amb la OMS; ara, només se n’aprofita econòmicament. Una pel·lícula amb un fil argumental inconnexe en molts moments, sense cap mena de tensió ni atracció en general, que faci que el públic se senti atrapat en la trama. Sí que veiem una Àfrica desoladora, com el pensament del protagonista, explotada per l’occidentalisme, però li manca un nexe comunicatiu amb el públic. Xiulets per part de la premsa a primera hora del matí, desitjant que la resta de projeccions animin el dia.
I així ha estat i no ha calgut esperar gaire ja la següent pel·lícula, una coproducció entre Alemanya i Turquia ha arrencat aplaudiments, somriures i llàgrimes per igual en el públic acreditat. “Almanya” (Willkommen in Deutctschland), presentada fora de concurs, és un film que tracta sobre la història de Hüseyin Yilmaz (Vedat Erincin), un immigrant turc que es desplaça a Alemanya per treballar durant els anys 60 i finalment hi porta tota la família.
Aquest viatge des de les arrels del patriarca fins ara és relatat per Canan, una de les nétes del protagonista d’uns 22 anys, a Cenk, el nét més petit de la família que no té clars els seus orígens. Finalment, tota la família al complert s’embarcarà en un trajecte emocional i físic fins a la Turquia originària, per retrobar-se amb ells mateixos i fer palès tot el que els ha influenciat en forjar-los a cada un d’ells durant la seva vida. Un viatge pel món familiar i per la problemàtica dels immigrants que amb grans dosis d’humor han aconseguit ovacions al final de la projecció.
Almanya – Willkommen in Deutschland
Més tard era el torn de “Yelling to the sky”, un film anglès dirigit, escrit i produït per Victoria Mahoney, que ens introdueix en la complicada vida de Sweetness O’Hara, una noia de 17 anys fruit d’una família desestructurada d’un barri marginal, que és maltractada a l’escola pels companys i té manca d’estimació per totes bandes. La seva única sortida és convertir-se en traficant al barri i esdevenir tot el que ella ha patit durant la seva vida. Una pel·lícula dura que fa palès com el context on ens desenvolupem pot marcar de forma definitiva el destí de cadascú. No obstant, ritme una mica lent en el metratge i manca de força per part dels secundaris (sobretot el pare de la protagonista, alcohòlic i maltractador). Zoë Kravitz dóna vida a la protagonista, Sweetness, i en la seva interpretació sí que fa sentir que una persona tendra i innocent pot esdevenir tot el contrari per salvar-se a si mateixa d’una vida de patiment interior constant.
Zoë Kravitz a Yelling to the sky
I apartant-nos de la Secció Oficial, a Panorama Special avui s’ha presentat Fjellet (The mountain), film noruec, dirigit per Ole Gieven. Nominada als Teddy Awards (premis gay de la Berlinale), la pel·lícula narra l’ascensió de Nora (Mate Magnusdotter) i Solveig (Ellen Dorrit), dues dones que han estat parella durant molts anys i que van perdre un fill de 5 anys en el mateix trajecte que ara recorren. Nora, la mare biològica del nen, no pot evitar blindar-se als sentiments des de l’accident i en un esforç per acostar-s’hi, Solveig l’acompanyarà fins el cim de la muntanya i fins al fons del seu món emocional, per intentar retrobar-la.
Rodada en una única escenografia i amb només dues actrius en el rodatge, aquesta cerca esdevé freda, com la muntanya glaçada que les acompanya en tot moment. Poc expressives les interpretacions, no aconsegueixen arribar a despertar la emotivitat en el públic, i el glaç noruec es fa palès de forma constant. Tot i això, força millor Ellen Dorrit, que intenta posar totes les seves armes sobre la taula per desmantellar el búnquer emocional que Nora ha contruït per aïllar-se del dolor.
En la roda de premsa el director ha agraït a tots els col·laboradors en el film la seva participació i implicació en la pel·lícula, gravada en condicions climatològiques complicades, en un intensiu rodatge de dotze dies a les muntanyes Noruegues en ple hivern.
Envía una resposta